Fer-se veure per contrast, tres paraules contra el blanc impertinent de quatre parets que són els límits d’una tarda i marquen les regles del joc. Destacar, com la piga estratègica que ha d’indicar un camí sense retorn, d’arrepentiment i negacions. Els minuts, un pintallavis boig i la ploma estilogràfica damunt dels llençols blancs, perdent-se a sí mateixa sense que ningú s’interessi en prendre acta de l’assumpte, fins que ja és massa tard i ELS FETS, escampats de qualsevol manera en un toll de silencis i incomoditats busquen un punt de fuga imprecís, una taca informe de confusió on refugiar-se, fondre's, desaparèixer: ser pigment o morir en l’intent.
A l’agost no passa res. Et lleves, esmorzes, i resulta que un exèrcit de núvols grisos se t’ha plantat a la porta com dient: guapa, tu d’aquí no surts. D’acord, la pluja l’acceptem, però com que a l’agost no passa res, ploure ploure, tampoc plou; vull dir que no plou de veritat, com tampoc fa sol de veritat, ni fred de veritat, ni calor de veritat, etc. Resulta, a més, que sí, que estàs de vacances i tal, però vas cada dia a la biblioteca perquè tens un setembre amb frac que t’espera, per imbècil, per pensar que a l’estiu et sobrarien les hores i les ganes i la voluntat. Ah, pobre mortal! Les hores segueixen sent tant o més improductives, el «ja ho faré demà» es multiplica per deu i a sobre estàs feta caldo per culpa dels putos aires acondicionats a 2ºC pensats únicament per a funcionaries menopàusiques amb fogots.
Bé, i a part d’això, resulta que la meitat del teu barri es cau, vaja, que el tiren a terra, llei de vida, higiène urbana i tota la pesca; però la qüestió és que quan agafes el metro cada dia, el panorama és desolador, tristot, apocalíptic i, de nit, els solars clamen a crits «por favor, haga usted aquí su violación». En qualsevol cas, com que tu ets artista i tens un blog, penses: hòstia! Decadència! La ciutat! La fantasmagoria! Les ruïnes de la història! Baudelaire, les putes, les drogues i babejes plena de delit i revises aquells aforismes de Benjamin i et dius, oh, avui escriuré alguna cosa al blog. Gran error. Fa setmanes que del teclat només surten collonades, textos a mitges com l’agost que és un mes a mitges, que no passa res perquè, de fet, passa tot el que ja ha passat i el que passarà i se’t barreja entre els apunts i et trenca els parentèsis, els pactes signats, les causes justes, l’orde còsmic... tot a prendre pel sac i tu allà, caòtica en el caos, escrivint sempre el mateix i fent el paripé per matar el temps, a manca d’idees, plans de fuga o altres plans B.
Molt bé, doncs etdic que jo això m’ho passo pel forro. Llum verda estil Gatsby, advertencia, ultimàtum, prorroga, ratxa, ocasió, bla, bla, bla, tot mentides. Prou. Quan s’acabin les excuses i arribi una nit tal, així, perque sí, sense voler, diguem, siusplau, que t’importava o que, de fet, res no ha estat res, ni ara ni mai. La resta, les paraules que sobren, la saliva mal invertida, les hores malgastades, per mi ja poden ofegar-se al mar, entre tu, jo i aquesta puta llum. De totes maneres acabarà sortint el sol i aleshores tot els indicis ens semblaran petits, idiotes, absurds i aquest punt verd desaparaixerà sota un sol que crema i ens redueix a la cendra de les cendres del que un dia vam ser.
Anar sumant centimetres entre un punt A i un punt B, restar converses entre X i Z, deixar passar el temps entre un dilluns tal i un divendres qual, respondre una trucada en silenci, espiar, mentir, fugir, escriure textos incomprensibles, callar. Lluny, adjectiu molest, argument d’escenes lacrimògenes, excusa per a finals fatals made in hollywood, cançons de diumenge, sentimentalisme post-adolescent i tots els clixés imaginables que es podrien escriure a continuació. Vaig de que puc explicar la distància però no, tampoc vull, només m’incomoda seguir pensant, seguir dient, seguir comptant amb aquest espai mental en forma d’adjectiu. Puc dir lluny vint-i-cinc cops sense entendre res. Et puc fer empassar aquest text i no entendràs res, perquè estic anys lluny de saber que collons vull dir. Lluny de tot el que no sóc, de les coses que no he vist, de les coses que no he fet. Lluny de ser sincera, útil o genial. Potser un dia ens creuarem Hola, què tal? I diré lluny, tant lluny que et puc respondre fingint i m’és igual.
Es creuen molt savis els vinàcols i passegen per la galurdies pregonant: “el captinar no és cosa de nards”. Què voleu que us digui, a mi tots plegats em semblen una colla de gibs abnets, glupant tot el dia vins de la Tòrida i citant poemes del temps dels quincalls. Pilfralls de casa bona, això és el que són! Ja ho deien les pandolleres en temps d’en Fustó III: xeflar per xeflar és pura gargallada!
Al bar acostumen a parlar dels diumenges senars o del minut previ al telenotícies (el recompte de segons sempre genera controvèrsia); en canvi, mai parlen de la salut del tercer Ministre d’Afers de Tangència Interior perquè acostuma a donar peu a discussions indigestes i pedanteries diverses.
Pel que fa a la seva imatge pública, val a dir que alguns mitjans desaproven el darrer informe del Consell, relatiu a l’edificació de conviccions intermitents en el terreny dels dubtes crònics. Els membres del Sindicat d’Objectors de Consciència piquen cassoles cada nit davant de la seu. Per apaivagar els ànims, el portaveu del Consell ha declarat: “L’hivern és fred. L’hiverna, també”. Malgrat el risc d’aquestes declaracions, sembla que han satisfet a tots els dissidents, que des de fa dos dies i vuit nits han substituït les cassoles per blocs de porexpan.
Això de l’art postal de Ray Johnson és una d’aquestes coses que et desperta el cuquet nostàlgic, quan, passejant per la sala blanc minimal absolut del MACBA, t’adones que allò ja ha perdut part del seu significat. La gràcia de l’obra de Johnson està en el gest, en la idea d’una creació participativa, basada en l’agregació d’imatges per una lliure associació d’idees que l’espectador d’avui (com jo) podrà intuir però no podrà ni sentir ni entendre en el seu context explícit de joc.
En qualsevol cas, aquesta parcial intuïció d’intencions i continguts és el que fa propers i atractius els collages de l’artista nord-americà. Una s’adona aviat que, per a Johnson, la relació entre imatges i jocs de paraules constitueixen un autèntic llenguatge propi, personal, potser l’única forma vàlida d’expressar certes idees, impressions o pensaments. Ara vinc jo a descobrir la sopa d’all, però és ben cert que, a vegades, l’afany de narrar, entendre i encaixar les coses en el lloc que toca acaba matant el sentit d’allò que és bonic pel simple fet d’unir dues, tres o mil persones a través d’una mena de click a la intuïció. Una sensibilitat poètica que ni pot ni ha de ser explicada en paraules, que fa que dues visions connectin, sense necessitat de normes ni explicacions. És per això que crec que davant l’obra de Johnson un no pot reaccionar amb paraules: cal una agregació mental d’imatges, una associació, un cortar-pegar que, per desgracia, mai es podrà materialitzar. D’aquí la nostàlgia. En fi.
sempre et deixes el cul del cafè i marxes corrents, ja van tres dies que he de sortir darrere teu perquè t’has deixat l’agenda o les claus o un dels múltiples llibres que comences i no acabes mai. encara no he aconseguit entendre els teus perquès ni els teus coms, ni el que vols, ni el que deixes de voler, perquè no ho saps ni tu i per això parles sempre endins, sense mirar-me als ulls. el que et passa és que a tu la vida t’agrada sempre una passa per endavant, sempre projectes i projectes que després es queden allà arxivats en aquest cap que tens que és el Caos, i jo m’hi perdo. és clar que al final em trobes, si ja ho sé, però a mitges, sempre a mitges: a mitges menjant-te el món sencer.
Desenganxa el personatge A de la pàgina 3 i l’enganxa a la pàgina 8, aleshores el B a la 6 i després torna a agafar l’A, deixant totes les ditades a la banda adhesiva, i ara l’enganxa a la 4, al costat de les palmeres amb cocos i torna a la 6 i es mira el B i pensa que no encaixa amb el paisatge i el palau cursi i l’agafa i l’enganxa a la 4 al costat d’A que així es fan companyia i aquests ja no els toca durant setmanes perquè creu haver fet bé de posar-los junts allà i ara enganxa i desenganxa C i D que sembla que no encaixen enlloc mai del tot i avorrida torna a la 4 i desenganxa A just quan la mare crida a sopar i amb les presses i el desgast A rellisca de la pàgina i cau sota el llit i el gat se’l mira i pensa intrús! i B a la platja amb cocos que suren plora desconsolat del disgust.
si vols jo puc ser l’erudit amb barba de savi o l’idiota riem perquesí puc ser la sobretaula càmera lenta dos de sucre al meu cafè puc també ser cerveses passades les nou i ja truco jo als altres puc avui un cop de cotxe si et faig un favor i puc també dir l’has cagat aquest cop
“MARYLIN: […] ¿Té conté alguna vez lo de aquella ocasión en que vi a Errol Flynn sacársela de repente y empezar a tocar el piano con ella?¡Oh, vaya! Ya hace cien años de eso, yo acababa de empezar como modelo, fui a una estúpida fiesta y ahí estaba Errol Flynn, tan orgulloso de si mismo, se sacó el cipote y tocó el piano con él. Aporreó las teclas. Tocó You Are My Sunshine. ¡Imaginate! Todo el mundo dice que Milton Berle tiene el chisme más grande de Hollywood. Pero ¿a quién le importa? Oye, ¿no tienes nada de dinero?
TRUMAN CAPOTE: Unos cincuenta dólares, quizá.
MARYLIN: Bueno, esto nos llegará para un poco de champán.”
Truman Capote, Retratos(Anagrama, 104) L'afany i el rigor periodístic de Capote mai van tenir límits!
et lleves amb un sol preciós que dura la mitja hora de dutxa, que quan surts hi ha un núvol gris que tapa el món i ja no saps ni com mirar-te l´armari, però és igual, tu al carrer igualment, perquè aquí la pluja fa verd i fa net i el sol és un premi pels valents que s’enfronten al sí no constant d’ara bufanda, ara paraigües, ara tirants, ara espera’t que netejo les gotetes de les ulleres que no m’hi veig; que diu que això, el clima i tal, curteix la ment, que la fa flexible al canvi i al moviment constant de les coses que passen cada dia, cada setmana, cada mes i cada fracció-estúpida-engruna de l’anar tirant. I mentre cavil·les tot plegat el vent vinga a bufar i tu encara tossuda a posar-te faldilles que amunt i avall i quin estrès; enfilant el carrer amb les teves bambes vermelles tot terreny, que poden amb tot, que ho saben tot i elles allà aguantant, als teus peus i ara pas decidit, ara puja la muntanya, ara passegem, ara puntetes, ara vinga saltar i donar voltes ballant danses autòctones entre faldilles de quadres multicolors.
mira la posta de sol des d’aquí dalt,
sí, com el Petit Príncep, sí, i a tu també se t’acaba el temps i ja va sent hora d’adéu siau, a reveure; adéu a aquesta olor a cereal torrat, tot el dia ficada al nas; adéu octavetes de cincmil shows i carrers impregnats de turisme; adéu paletes de la façana gràcies són les set del matí; adéu al mirar vitrina jo només passava per aquí i hola, santornemi d’una ventada ascensor avall a la Planta Baixa, a les calderes xup xup d’això és la vida, per si ja no ho recordaves, que aquí tot segueix aproximadament igual, amb una diferència, que l’estiu ja s’acaba, vaja, que tot s’acaba, com el cafè, com els kellogs, com el sucre, com tot. i res, que amb tants romanços al final ens tanquen el supermercat.
El millor de tot és quan obre la porta i l´habitació és un arenal. I ell que tot s´ho mira i que no enten res. Aleshores seu a la butaca del mig i espera, mentre poc a poc la sorra plou del sostre, com un plugim de tardor. Però ell espera, saps que vull dir? Aleshores sona el telèfon: un ring i dos i tres... i ell que no l´agafa, i quatre i cinc i sis i set... i que no, que res, que ell espera!
I què espera?
... i vuit i nou i deu. I aleshores la sorra fins al ventre i ell allà mig, assegut a la butaca i el telèfon que ja no sona i ell que està sol. I saps, que potser aquella era la seva última oportunitat! I res, res, res de res! Tot silenci. Però aleshores torna a sonar el telèfon: un ring i dos i tres... i aquest cop contesta, sí, al quart, i saps què? Saps què diu la veu?
Què?
Arribes tard. És tard. I “clack”, penja. Genial eh? Ei ei, però ara et deixo, que tinc una mica de sorra al coll.
callar d’eufòria, enyorar els cinc minuts de prorroga esperant el potser demà que arriba tard. recordant se’ns acumulen els silencis: 1,2,3,4,20,32,65 miserables gotes que ens allunyen del món i carretera enllà, enllà, enllà, I cannot undo myself, and the train is steamingi els minuts travelling verd, i qui n’ha begut, set tota la vida, i la vida one-way i demà ja,
S'atura el temps a Barcelona: avui passa el Tour. Per l'Avinguda de Vallcarca no circula ningú i aparcades dalt del pont (per si algú decidia suïcidar-se en el moment menys oportú) dues furgonetes dels mossos controlen la situació. El barri en pes ha sortit al carrer, els veïns han deixat l'olla al foc, han tancat les botigues i els bars o han aprofitat per treure el gos a passejar. Alguns de més previsors porten dues hores a l'expectativa per tenir un bon lloc. Aviat es sent la remor de les primeres bicicletes i apareix un ramat d'homes enfundat en mallots (les iaies estiren el cap) que passen en 5, 4, 3, 2, 1... i fum. Sí, fum que emana de l'asfalt i deixa a tothom atònit i amb cara de lluç. Ja està. Ja han passat. Abans que ningú pogués dir res les bicicletes s'han enfilat carretera amunt, ignorant la massa de curiosos que esperaven amb ganes l'esdeveniment. Cinc minuts després tornaràn a circular els cotxes i tothom reprendrà les seves respectives ocupacions. Ningú serà massa conscient del que acaba de presenciar; alguns diran que va ser emocionant i d'altres que va ser una broma. En el fons però, uns i altres compartiràn una mateixa satisfacció: la de formar part, durant una ridícula fracció de temps, d'un dels múltiples esdeveniments divulgats pel gran tòtem dels massmedia. És igual la bicicleta, ningú la ha vist, però quan Feillu guanyi la sèptima etapa tothom dirà JO hi vaig ser, JO el vaig veure i s'anirà a dormir amb la profunda satisfacció de ser part integrant activa del món.
