"cosas que hacen crack"

Estic cansada. Cansada d’indignar-me. Cansada de llegir els diaris com si fossin un catàleg de formes d’abús de poder. Cansada de transnacional explota recursos naturals, de empresa subcontractada viola els drets dels treballadors, de banc subvenciona campanyes armamentístiques, de govern s’inventa guerra per tenir petroli, de país amb transició democràtica exemplar es nega a destapar culpables, de polític corrupte es lucra a costa de diners públics. etc. etc. etc. Cansada, en definitiva, del que tots sabem en més o menys mesura. Cansada d’un pessimisme col·lectivitzat que ens enfonsa en la misèria. Cansada, més que de qualsevol altra cosa, del no es pot, del ja veurem, del quin remei, del què hi farem. Cansada de claudicar davant el més pervers dels llocs comuns: no ho podràs canviar.

Doncs jo dic que prou, que s’ha acabat. Que la mentida més gran que ens puguin fer creure és que no s’hi pot fer res, mentida que ens adorm en el tranquil·litzador estat del NO.  Jo dic que hi ha alternatives més enllà de la simple indignació i la protesta, i que ja n’hi ha prou de repetir-nos els mals. Ja n’hi ha prou d’aquesta hipocondria crònica de la societat de consum, que sempre plora i mai actúa. Som humans, contradictoris i dèbils, però no poder-ho fer tot, no vol dir no poder-hi fer res. Existeixen formes de burlar el sistema i defensar els drets humans i els béns naturals: canviar-se a la banca ètica, apostar pel comerç just, fomentar formes d'organització cooperatives, estalviar energia, reconsiderar necessitats, reduïr el consum, optar per l'autogestió i etc. etc. etc.
Si ens rendim en aquesta lluita, tenim els dies comptats.

Llibertat guiant al poble (versió freestyle)

tal dia farà un any...

Buscava avui a l'arxiu del blog una entrada que vaig escriure ja fa temps sota el títol "Diguem-ne manifest". Per sorpresa meva, he descobert que això va ser, precisament, el 20 de maig del 2010. Allà hi deia:

Ni cosmovisions, ni manifestos, ni revolucions, ni postguerres, ni avantguardes, ni woodstocks, ni movidas, ni beat generations, ni generations X, ni generations Z, ni K, ni Q, ni J... Ens desacrediten per totes bandes i després som nosaltres els que anem de! Vosaltres que no heu viscut, vosaltres que no heu vist, vosaltres que no sabeu, vosaltres colla de desagraïts que mai res de res. Doncs sí NOSALTRES, definibles única i exclusivament per la via negativa, nosaltres que som tot el que no som perquè ho van ser els altres; nosaltres, els antiromàntics del consum fàcil; generació Google, Facebook, Spotify; generació fast food; generació araiaquí; multilingües, multicultis, multitot, però individualistes, egoistes, culpables i llibertins. Som els fills dels que han tocat sostre i ara cauen en picat. Adéu al somni... i ara què? què hem de fer? Si ens sobren responsabilitats però ens falta la confiança.

M'alegra poder dir que, un any més tard, les coses han començat a canviar. Sembla que per fi hem près consciència i, no només això, sinó que hem estat prou valents per sortir al carrer i cridar fort. La història ens ha ensenyat a deslegitimar les accions de protesta i a esgrimir tota mena d'arguments escèptics que ens permetessin quedar-nos a casa aixecant la cella amb la consciència tranquil·la. Però ja n'hi ha prou. Amb això no vull dir que haguem de deixar de ser crítics i sumar-nos a les iniciatives ciutadanes a cegues. Al contrari, el que convé ara és participar i parlar, arriscar-nos a dir la nostra. Ja n'hi ha prou de deixar passar trens perquè no sabem on ens han de portar. Si creiem en la democràcia el primer pas és manifestar-nos i no deixar que siguin altres els que decideixin per nosaltres. I tant imprescindible és manifestar-se com aprendre a escoltar, considerar aquelles opinions que divergeixen de les nostres i dialogar-hi. Les paraules només seran útils si persistim, si no ens rendim i si sabem tenir paciència, perquè els canvis, si es fan bé, requereixen esforç i temps. Tots som responsables del nostre futur. On s'acaba el silenci comença el canvi. Et quedes a casa o tens quelcom a dir?

creuades versió 2.0

Tot just fa uns mesos parlava aquí mateix de la obra del fotògraf i videoartista homosexual David Wojnarowicz. Doncs bé, aquest matí llegeixo El País i m'hi trobo això. A grans trets: Penny Starr, membre d'una organització conservadora nord-americana, aconsegueix gracies a una eficaç acció demagògica en xarxa, fer retirar el video A fire in my belly de Wojnarowicz de l'exposició Hide/Seek: Difference and Desire in American Portraiture, a la National Portrait Gallery de Washington DC. Per què? per anti-cristiana, obscena i heretge. Tal qual. Segle XXI senyors, segle XXI!

8:57:04

- en què penses?

no esperava resposta i el vent picava fort contra la finestra, fent sonar les frontisses amb una impaciència urgent, com si volgués entrar per endur-se qualsevol vestigi de veritat. el desxiframent d’un mutisme críptic havia esdevingut un exercici quotidià i una prova d’estabilitat. amor era un concepte desproveït de sentit o, com a mínim, poc precís. mentrestant, el sol anava conquerint el temps en metres quadrats de llum i silenci. tot s’acabava, com cada matí, però el despertador sonaria uns minuts després anunciant la victoria efímera de la voluntat contra el sentit comú i aleshores ell diria

- no res

divendres

qui any empeny dia passa i potser és la percepció d'un global massa dispers la que a vegades ens fa perdre el nord de la rutina el sentit comú de les coses tal i com han de ser com s'han de fer com s'han d'entendre i com s'han d'interpretar seguint els tractats d'hermenèutica de l'error gaudint l'art de no dir res i fugint a última hora amb les llums de nadal com a fil conductor o com a sortida d'emergència d'un any vell a un any nou que si no ens perdríem entre tanta tonteria i tanta lletra banal i buida significats significants gintònics que han de canviar el món convivències que l'espatllen decisions que ens fan por apunts per a un melodrama notes al peu d'una cançó frases cèlebres d'aquell llibre que no he acabat de llegir i penso que el temps és això els anys són això sumar sumar i sumar ficar la pota tenir minuts de glòria trobar perdre pensar intentar fugir dels tòpics i acabar fent escudelles com aquesta que ara podeu llegir que no diu res però diu una mica de tot el que ha estat i menys del que serà és un tot un enllaç perquè al 2011 ja no es duran les comes el que es portarà són els punts punts de veritat punts ferms contundents definitius punts i apart un reset i moltes moltes vitamines perquè això acaba de començar.

diguem-ne manifest

Ni cosmovisions, ni manifestos, ni revolucions, ni postguerres, ni avantguardes, ni woodstocks, ni movidas, ni beat generations, ni generations X, ni generations Z, ni K, ni Q, ni J... Ens desacrediten per totes bandes i després som nosaltres els que anem de! Vosaltres que no heu viscut, vosaltres que no heu vist, vosaltres que no sabeu, vosaltres colla de desagraïts que mai res de res. Doncs sí NOSALTRES, definibles única i exclusivament per la via negativa, nosaltres que som tot el que no som perquè ho van ser els altres; nosaltres, els antiromàntics del consum fàcil; generació Google, Facebook, Spotify; generació fast food; generació araiaquí; multilingües, multicultis, multitot, però individualistes, egoistes, culpables i llibertins. Som els fills dels que han tocat sostre i ara cauen en picat. Adéu al somni... i ara què? què hem de fer? Si ens sobren responsabilitats però ens falta la confiança.

"I don't like it but I guess things happen that way"

Frases lapidàries per dir punto pelota, una línea de guix al terra: aquí sí, aquí ja no. Ratllar dies, setmanes i mesos al calendari de l’agenda. Pensar en com acabar la primera dècada d’un mil·lenni. Com cada any, suposo: baixar al fons i tornar a pujar, Dionís party , 31 de desembre. El dia 1 s’acaba la música i tornem a la realitat, som els mateixos desgraciats de fa 24 hores, arribats de pet a la nova dècada, a marcar territori. Aquesta és la nostra! Els anys vint del XXI són la nostra responsabilitat. Bon dia! ressaca? Sóc el 2010, només venia a dir-te que tens l’esmorzar apunt amb un post-it a la tassa de cafè: “vas tancar els vuitanta? doncs ara et toca a tu, pringat!”. Gràcies molt de gust, m’ho apunto al dia 2: a partir d’avui seré responsable, coherent, ètic, sostenible, just, solidari, reflexiu, etc. A veure, mira el rellotge, són les sis de la tarda i t’acabes de llevar. Poc a poc, una dutxa i el mirall del bany faran de tu un déu: tens deu anys de marge abans d’haver d’acceptar les canes, les entrades, la panxa, les cartutxeres, la cel·lulitis, el fracàs professional, les separacions, els lloguers... ara encara tens vint anys, així que et toca a tu donar l’empenta, senyor Apolo. Baixa a fer unes birres, van bé per la ressaca, i així de pas podries començar a treballar sobre el tema com hauríem de canviar el món. Al cap i a la fi, el 2010 comença un divendres...però el dilluns segur, segur, que ens hi posem!

MORT 2.0

L’individu del 3r 1ª arriba a casa a les 22:14 després de la seva jornada a l’oficina tal, planta 20, despatx B. Sopa ràpid i malament i es dirigeix a l’ordinador amb l’objectiu de compensar la seva deficient vida social d’home estressat fent la seva visita de rigor al Facebook. Introdueix les seves dades: correu electrònic: ______@gmail.com, contrasenya: ******** i ja hi és: Facebook Inici. Mentre revisa les efemèrides del dia (tests, fotos, comentaris i safareig vari) s’adona que a la caixa “Sol·licituds” hi té una nova petició d’amistat. Que bé, pensa, tan de bo sigui la nena morena del C, avui m’ha somrigut davant la màquina de cafè...

No ho dubta ni un segon: amb un clic ràpid i impacient corre a desvelar l’intriga. Lamentablement però, no es tracta de la nena morena del C sinó d’un individu que, curiosament, és diu igual que ell. Ja està, es diu, el típic pesat que per una qüestió d’atzar, que no va ni amb ell ni amb mi, es creu que hem de fer-nos amics. Tot per poder dir allò de “es que el món es taaaan petit” . Fastiguejat es disposa a clicar l’opció “Ignorar” quan, de cop, s’adona d’un petit detall en el qual no s’havia fixat. A la foto de perfil hi apareix ell mateix, el jove oficinista del despatx B, allà, amb un somriure imbècil i un posat rígid i encarcarat davant d’un pla degradat que dona a la imatge un aire greixós de foto de primera comunió.

Decideix que això ja és massa: algú ha usurpat la seva identitat per gastar-li una broma que no fot puta gràcia. L’afegeix a “Amics” disposat a muntar-li un cristo. Accepta i entra al perfil del seu jo impostor. Descobreix a l’acte que el seu jo-no-jo virtual només té com a amic el seu jo-sí-jo i que al perfil no hi consta res més que un enllaç a un vídeo del YouTube. Clica el play. 0.01, tot negre, 0.02, 0.03, 0.04... apareix de cop una imatge: és ell, el seu clatell, la seva esquena... ell davant la pantalla de l’ordinador. El noi s’aixeca espantat de la cadira giratòria, observant amb nerviosisme esquizofrènic la paret sud de l’habitació: hi busca una càmera, on és el truc? un programa de televisió, segur, els amics, sí, la veïna, deu ser això. Procurant calmar-se torna a mirar la pantalla de reüll i s’hi troba de nou: el seu jo fora de la pantalla donant voltes com un ocell espantat dins una gàbia-LCD, simultàniament aquí ^allà, dins jo fora tu jo, que és com jo JO...aaaaaa!! Presa del pànic tanca la tapa del portàtil i corre cap a la porta com un nen espantat. Intenta obrir el pom i no pot, sembla que s’ha encallat. Ho prova repetidament, amb fúria, pega cops de puny amb força! Res, impossible, és tancat i barrat. Finalment, empès per una mena d’instint salvatge, corre a la finestra, la obre i, tancant els ulls, salta al buit. Abandó absolut i després silenci.

- Apagar el equipo? Sí.

Passa un minut i res. Passen vint-i-quatre hores i res. L’ordre còsmic no s’ha alterat. Els veïns del carrer tal que viuen a l’escala de l’individu qual no han trobat cap cadàver esclafat a la acera mentre passejaven el gos, l’oca o la iguana. Sota la finestra del 3r 1a el mateix asfalt, la mateixa bruta ciutat pulcrament tintada de pixats de gos. Passada una setmana, a l’oficina el troben a faltar: la feina s’acumula i ell no respon trucades ni correus electrònics. Preocupats el busquen al Facebook on només hi resta una impassible foto de perfil, lletja, com de primera comunió. Res més, res de res:

un link

i una foto.

i mentrestant la feina sense fer...

d'amor tangent

18:32:02

de cop i

per atzar

la tangència

fugaç

de dues

retines

trenca

les coor

denades d’

espai-

temps

i

18:32:08

ejec(t)cutar

imatge paradigmatica del suicidi postmodern

nota: no sé el nom del dibuixant
que Déu perdoni la meva ignorància i atac deliberat a la propietat intel·lectual.
amén.

microcosmos 1000365320

Les restes de cafè fred esperen encara una resposta i de fons sona un jazz descompassat, com la pluja que ara pica contra els vidres: impertinent. Les hores es passegen en silenci pel menjador, ara sense vida i ple de consideracions, dubtes, objectius, tristesa, enyorança, hiverns i records. I sí l’espai parlés diria que ens hem perdut perquè endavant sempre és més endavant i davant de davant ja no hi tenim una, ni dues, sinó mil milions de portes mig obertes, insinuants i temptadores. Tanmateix, diria l’espai, ens mantenim en un etern estat de shock i el temps ens escombra com a la pols, que per por, s’exilia sota la nevera. Per últim, també consideraria l’espai que la vida és un tumor feixuc que cal extirpar al temps, però això a la vida no li diria mai perquè s’espanta.

Mentrestant, el cafè segueix mig consumit esperant i esperant, com si tot fos esperar perquè la vida ja ve sola, de sèrie diuen. Du un codi de barres al clatell.

anti-post-isme sulfatat (tonteria del XXI)

l’anti-estrofa, de l’antipoema, de l’antisistema

antipoètica, antiestètica i dissonant.

els cataclismes dels ismes

i també els eufemismes,

el post-concepte de post,

o el post com a concepte de post.

desinfectats,

sulfatats

i deshidratats

ens busquem

i ens trobem

al youtube.