microcosmos 1000365320

Les restes de cafè fred esperen encara una resposta i de fons sona un jazz descompassat, com la pluja que ara pica contra els vidres: impertinent. Les hores es passegen en silenci pel menjador, ara sense vida i ple de consideracions, dubtes, objectius, tristesa, enyorança, hiverns i records. I sí l’espai parlés diria que ens hem perdut perquè endavant sempre és més endavant i davant de davant ja no hi tenim una, ni dues, sinó mil milions de portes mig obertes, insinuants i temptadores. Tanmateix, diria l’espai, ens mantenim en un etern estat de shock i el temps ens escombra com a la pols, que per por, s’exilia sota la nevera. Per últim, també consideraria l’espai que la vida és un tumor feixuc que cal extirpar al temps, però això a la vida no li diria mai perquè s’espanta.

Mentrestant, el cafè segueix mig consumit esperant i esperant, com si tot fos esperar perquè la vida ja ve sola, de sèrie diuen. Du un codi de barres al clatell.