ídem

Quan baixa les escales al matí, respira l’olor de detergent que desprenen les primeres hores del dia i recorda vagament els detalls d’alguns projectes nocturns que no ha escrit. Al metro la lectura s’empassa minuts i estacions i la fa presonera d’un solipsisme estrany, borrós i tèrbol. Arriba sempre tard perquè s’adorm en un laberint de miralls i desperta de cop dins una corrent d’horaris que marquen les seves constants vitals. La vida l’ha feta una mica més gris. Té un esperit opac i trist i la respiració congestionada per l’embaf d’un desinfectant emocional que pren amb el cafè del matí.  Al vespre, quan torna a casa, les hores passades vomiten el pes d’uns silencis arrossegats i lents que la van allunyant del món amb una subtilesa letal. La condemna definitiva estableix les bases per a un duel Jo-món que tindrà lloc a mil quilòmetres de distància, quan ja no quedi ningú, quan des de la torre de les esperances i els records, les ferides imaginàries segueixin supurant literatures i altres ficcions. Quan ja és fosc mira de passada la finestra i s’enganxa l’ull dret al no res. Plora amb l’esquerre i es perd en els llençols, buscant refugi en els últims minuts de descens abans de desaparèixer. Aleshores s’apaga i no dorm.

que vivia en les cançons

La vaig conèixer a l’octubre, un dia de tardor fred i trist, però si ara em preguntessin on, no ho sabria dir. Quan recordo aquella tarda em ve una mena de nàusea extranya i tot se’m fa borrós. Sé que tenia els cabells harmònics, negres i llargs. No parlava gaire. La seva boca era un gran interrogant i quan l’obria sonaven tres acords leit motive que explicaven el buit dels seus ulls, sempre distants, com penjats d’una pregunta sense resposta. L’expressió era serena, però plorava. No era un plor lacrimós, ni humit: era sec, tot silenci. Tangible. De fons sonava una respiració agitada, nerviosa, frenètica fins i tot. Marcava un ritme constant i em feia pensar en coses possibles, coses que podien passar. Jo la mirava, però no la veia. Veure no és la paraula. L’escoltava. Escoltava la seva presència, sabia que era allà, aleshores. Sabia que hi seria sempre, mentres jo vulgués que hi fos. Aquella presència recurrent em recomfortava, em feia fort. Fins que un dia es va acabar. Vaig tornar allà, no sé on, aquell lloc, com sempre, però ella ja no hi era. Els acords, la respiració, el vent entre els cabells, sonaven ara com un eco idiota, reververació de la meva perplexitat. Un dia tornarà, penso. Ho penso sovint. Apretaré el play mil cops i la trobaré allà, on no l’espero, per atzar. Un parèntesis entre totes les notes que ara escolto per inèrcia, perquè sí, per escoltar.