ídem

Quan baixa les escales al matí, respira l’olor de detergent que desprenen les primeres hores del dia i recorda vagament els detalls d’alguns projectes nocturns que no ha escrit. Al metro la lectura s’empassa minuts i estacions i la fa presonera d’un solipsisme estrany, borrós i tèrbol. Arriba sempre tard perquè s’adorm en un laberint de miralls i desperta de cop dins una corrent d’horaris que marquen les seves constants vitals. La vida l’ha feta una mica més gris. Té un esperit opac i trist i la respiració congestionada per l’embaf d’un desinfectant emocional que pren amb el cafè del matí.  Al vespre, quan torna a casa, les hores passades vomiten el pes d’uns silencis arrossegats i lents que la van allunyant del món amb una subtilesa letal. La condemna definitiva estableix les bases per a un duel Jo-món que tindrà lloc a mil quilòmetres de distància, quan ja no quedi ningú, quan des de la torre de les esperances i els records, les ferides imaginàries segueixin supurant literatures i altres ficcions. Quan ja és fosc mira de passada la finestra i s’enganxa l’ull dret al no res. Plora amb l’esquerre i es perd en els llençols, buscant refugi en els últims minuts de descens abans de desaparèixer. Aleshores s’apaga i no dorm.

profunditat de camp

Puc omplir pàgines i pàgines de paraules buides, fer veure que tinc alguna cosa important a dir-te, aquella frase que et que ens canviarà la vida, però no, la veritat és que no tinc res a dir i el text abandona el seu sentit a l’abisme, al buit, paper mullat, muntanyes de merda per fingir que entenem alguna cosa, que som originals, artistes, moderns, intel·lectuals, graciosos, males persones, bons professionals, jo que sé. Arriba el dilluns i repasso la llista que du per títol “Totes les coses que faré demà” i es perpetúa el fracàs  perquè la calor m’aixafa i no puc més i l’habitació és un forn i el carrer és una trampa i els peus em fan mal de pensar i el cervell de caminar però amb la broma ja he escrit un paràgraf. Tinc intencions que són fum, arguments molt vàlids que no esgrimiré per por a posar en evidència la lògica que ens regeix o trencar l’harmonia del text. Arribo a les últimes línies i veig les vacances i a dins les vacances i al fons les vacances i més enllà boira, les vacances, tu, menta, orxata, crema solar, un paraigües, les vacances, juliol, persones, juliol, vermell, vermell, cançó, juliol, persones, juliol, juliol juliol, versió de, juliol, juliol, juliol, juliol. M’entens? Jo tampoc.