profunditat de camp

Puc omplir pàgines i pàgines de paraules buides, fer veure que tinc alguna cosa important a dir-te, aquella frase que et que ens canviarà la vida, però no, la veritat és que no tinc res a dir i el text abandona el seu sentit a l’abisme, al buit, paper mullat, muntanyes de merda per fingir que entenem alguna cosa, que som originals, artistes, moderns, intel·lectuals, graciosos, males persones, bons professionals, jo que sé. Arriba el dilluns i repasso la llista que du per títol “Totes les coses que faré demà” i es perpetúa el fracàs  perquè la calor m’aixafa i no puc més i l’habitació és un forn i el carrer és una trampa i els peus em fan mal de pensar i el cervell de caminar però amb la broma ja he escrit un paràgraf. Tinc intencions que són fum, arguments molt vàlids que no esgrimiré per por a posar en evidència la lògica que ens regeix o trencar l’harmonia del text. Arribo a les últimes línies i veig les vacances i a dins les vacances i al fons les vacances i més enllà boira, les vacances, tu, menta, orxata, crema solar, un paraigües, les vacances, juliol, persones, juliol, vermell, vermell, cançó, juliol, persones, juliol, juliol juliol, versió de, juliol, juliol, juliol, juliol. M’entens? Jo tampoc.