el rapte d'Europa

metàfora simple per a present complex

el futur inmediat fa olor a resclòs, a naftalina. hi ha qui encara creu i compra i confia i espera mentre el sostre se’ns cau a sobre i ens neguem a acceptar l’evident: que això s’acaba, the party is over. ja podem malgastar forces a reconstruïr parets, arreglar façanes, tapar humitats... la casa es cau. i els habitants rancis d’aquesta casa morta, corcats de ràbia i obstinació, llancen pedres als emprenedors, als visionaris que més allà dels vidres bruts d’avaricia i por, ideen una nova arquitectura, no tan impossible i, sobretot, urgent. perquè la mandra de sortir i empendre un punt i principi ens arrosegarà amb la runa d’un palau vell. serem la cendra, el record d’un passat que va ser fum per a crèduls. demà és ara i després ja és massa tard.

un señor es llepa el bigoti i diu que salvarà el país. menteix, creieu-me, menteix.

tal dia farà un any...

Buscava avui a l'arxiu del blog una entrada que vaig escriure ja fa temps sota el títol "Diguem-ne manifest". Per sorpresa meva, he descobert que això va ser, precisament, el 20 de maig del 2010. Allà hi deia:

Ni cosmovisions, ni manifestos, ni revolucions, ni postguerres, ni avantguardes, ni woodstocks, ni movidas, ni beat generations, ni generations X, ni generations Z, ni K, ni Q, ni J... Ens desacrediten per totes bandes i després som nosaltres els que anem de! Vosaltres que no heu viscut, vosaltres que no heu vist, vosaltres que no sabeu, vosaltres colla de desagraïts que mai res de res. Doncs sí NOSALTRES, definibles única i exclusivament per la via negativa, nosaltres que som tot el que no som perquè ho van ser els altres; nosaltres, els antiromàntics del consum fàcil; generació Google, Facebook, Spotify; generació fast food; generació araiaquí; multilingües, multicultis, multitot, però individualistes, egoistes, culpables i llibertins. Som els fills dels que han tocat sostre i ara cauen en picat. Adéu al somni... i ara què? què hem de fer? Si ens sobren responsabilitats però ens falta la confiança.

M'alegra poder dir que, un any més tard, les coses han començat a canviar. Sembla que per fi hem près consciència i, no només això, sinó que hem estat prou valents per sortir al carrer i cridar fort. La història ens ha ensenyat a deslegitimar les accions de protesta i a esgrimir tota mena d'arguments escèptics que ens permetessin quedar-nos a casa aixecant la cella amb la consciència tranquil·la. Però ja n'hi ha prou. Amb això no vull dir que haguem de deixar de ser crítics i sumar-nos a les iniciatives ciutadanes a cegues. Al contrari, el que convé ara és participar i parlar, arriscar-nos a dir la nostra. Ja n'hi ha prou de deixar passar trens perquè no sabem on ens han de portar. Si creiem en la democràcia el primer pas és manifestar-nos i no deixar que siguin altres els que decideixin per nosaltres. I tant imprescindible és manifestar-se com aprendre a escoltar, considerar aquelles opinions que divergeixen de les nostres i dialogar-hi. Les paraules només seran útils si persistim, si no ens rendim i si sabem tenir paciència, perquè els canvis, si es fan bé, requereixen esforç i temps. Tots som responsables del nostre futur. On s'acaba el silenci comença el canvi. Et quedes a casa o tens quelcom a dir?

creuades versió 2.0

Tot just fa uns mesos parlava aquí mateix de la obra del fotògraf i videoartista homosexual David Wojnarowicz. Doncs bé, aquest matí llegeixo El País i m'hi trobo això. A grans trets: Penny Starr, membre d'una organització conservadora nord-americana, aconsegueix gracies a una eficaç acció demagògica en xarxa, fer retirar el video A fire in my belly de Wojnarowicz de l'exposició Hide/Seek: Difference and Desire in American Portraiture, a la National Portrait Gallery de Washington DC. Per què? per anti-cristiana, obscena i heretge. Tal qual. Segle XXI senyors, segle XXI!

divendres

qui any empeny dia passa i potser és la percepció d'un global massa dispers la que a vegades ens fa perdre el nord de la rutina el sentit comú de les coses tal i com han de ser com s'han de fer com s'han d'entendre i com s'han d'interpretar seguint els tractats d'hermenèutica de l'error gaudint l'art de no dir res i fugint a última hora amb les llums de nadal com a fil conductor o com a sortida d'emergència d'un any vell a un any nou que si no ens perdríem entre tanta tonteria i tanta lletra banal i buida significats significants gintònics que han de canviar el món convivències que l'espatllen decisions que ens fan por apunts per a un melodrama notes al peu d'una cançó frases cèlebres d'aquell llibre que no he acabat de llegir i penso que el temps és això els anys són això sumar sumar i sumar ficar la pota tenir minuts de glòria trobar perdre pensar intentar fugir dels tòpics i acabar fent escudelles com aquesta que ara podeu llegir que no diu res però diu una mica de tot el que ha estat i menys del que serà és un tot un enllaç perquè al 2011 ja no es duran les comes el que es portarà són els punts punts de veritat punts ferms contundents definitius punts i apart un reset i moltes moltes vitamines perquè això acaba de començar.

tinc por #6

 

neva a Barcelona:

doncsbéanarfent

juanjo sáez s'anima

El senyor Juanjo Sáez està que se sale! Després d'il·lustrar el llibre-disc de Los Planetas, ara el tenim a TV3 en dibuixos animats! El primer capítol (a sota) no està mal, la idea és bona, el que passa és que, pel meu gust, patina una mica el guió, potser per aquesta mena de parlar tevetresí políticament incorrecte que mai acaba d'encaixar; o potser perquè estic acostumada a llegir-lo en castellà... Bé, en qualsevol cas serem condescendents! Sóc molt fan del Juanjo però també s'ha de dir que el tio té sort, i encara que ell es faci el suec quan li treuen el tema, juga molt al seu favor el fet de saber fer broma amb el moderneo. I dic amb perquè és broma que es fa des de dins, amb carinyo. I no negarem que el perfil dissenyador gràfic-crisi dels trenta encaixa de perles amb els gustos del mainstream català liderat per la Tv3 més moderna... Però bé, sigui com sigui, seguirem la sèrie de totes maneres! No dic res més i deixo aquí el primer capítol i una entrevista. Opineu vosaltres mateixos!

nota al terrat #2 deep fried ticket to death

Al Fish&Chips del costat de casa (el “Cafe Piccante”) anuncïen com a reclam per al públic la venta exclusiva de “Deep Fried Mars Bars” que no són altre cosa que barretes de xocolata Mars arrebossades i fregides a la fregidora; és a dir, una delicatessen calòrica amb un percentatge de greix del 200%. Ara bé, “Deep Fried” (que pot traduïr-se com a profundament fregit) pot ser-ho qualsevol cosa: peix, carn, pizza, gelat, pastissos, sabates, el gos del veí… o en definitiva, tot allò que mai abans hauries considerat fregible i que, contra tot pronòstic, ho és. De fet, començo a pensar que certs individus de per aquí deuen haver experimentat un deep frying themselves en algun moment de la seva vida, seguint l’exemple de l’Obèlix amb la marmita. Sigui com sigui, em sembla una recreació absurda, com si per millorar-se només fos necessari refregir-se, sobreposar un sabor a un altre i apa, tira milles: ignorar, refregir, consumir i morir tal dia x d’un atac de cor. Al cap i a la fi, who cares?

el tour som tots

S'atura el temps a Barcelona: avui passa el Tour. Per l'Avinguda de Vallcarca no circula ningú i aparcades dalt del pont (per si algú decidia suïcidar-se en el moment menys oportú) dues furgonetes dels mossos controlen la situació. El barri en pes ha sortit al carrer, els veïns han deixat l'olla al foc, han tancat les botigues i els bars o han aprofitat per treure el gos a passejar. Alguns de més previsors porten dues hores a l'expectativa per tenir un bon lloc. Aviat es sent la remor de les primeres bicicletes i apareix un ramat d'homes enfundat en mallots (les iaies estiren el cap) que passen en 5, 4, 3, 2, 1... i fum. Sí, fum que emana de l'asfalt i deixa a tothom atònit i amb cara de lluç. Ja està. Ja han passat. Abans que ningú pogués dir res les bicicletes s'han enfilat carretera amunt, ignorant la massa de curiosos que esperaven amb ganes l'esdeveniment. Cinc minuts després tornaràn a circular els cotxes i tothom reprendrà les seves respectives ocupacions. Ningú serà massa conscient del que acaba de presenciar; alguns diran que va ser emocionant i d'altres que va ser una broma. En el fons però, uns i altres compartiràn una mateixa satisfacció: la de formar part, durant una ridícula fracció de temps, d'un dels múltiples esdeveniments divulgats pel gran tòtem dels massmedia. És igual la bicicleta, ningú la ha vist, però quan Feillu guanyi la sèptima etapa tothom dirà JO hi vaig ser, JO el vaig veure i s'anirà a dormir amb la profunda satisfacció de ser part integrant activa del món.

notícia:

una voluntat entra en coma per indigestió d'orgull.

El Roto avui

vinyeta de El Roto a El País d'avui, l'he trobada especialment bona.
res nens, això de la grip falsa alarma: el món no s'acaba fins que ho digui Josep Cuní!