el futur inmediat fa olor a resclòs, a naftalina. hi ha qui encara creu i compra i confia i espera mentre el sostre se’ns cau a sobre i ens neguem a acceptar l’evident: que això s’acaba, the party is over. ja podem malgastar forces a reconstruïr parets, arreglar façanes, tapar humitats... la casa es cau. i els habitants rancis d’aquesta casa morta, corcats de ràbia i obstinació, llancen pedres als emprenedors, als visionaris que més allà dels vidres bruts d’avaricia i por, ideen una nova arquitectura, no tan impossible i, sobretot, urgent. perquè la mandra de sortir i empendre un punt i principi ens arrosegarà amb la runa d’un palau vell. serem la cendra, el record d’un passat que va ser fum per a crèduls. demà és ara i després ja és massa tard.
un señor es llepa el bigoti i diu que salvarà el país. menteix, creieu-me, menteix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario