Amb els anys hem perdut les importancies i l’ego se’ns ha fet petit. La por de trobar un sentit, o de no trobar-lo, no ho sé, tot plegat ens va espantar. Ho has d‘admetre, sempre ens va fer angúnia saber que podiem llevar-nos un matí i descubrir-nos mediocres. El risc el vam embalssamar fa anys i ara, bé, ara matem el temps perquè el temps no ens ha explicat i ja ens és igual. Tard ho és quan el que som o s’accepta o és rebutja definitivament. Parlo de Viure o Morir, sí, no t’equivoques. A vegades enyoro, però és una enyorança minúscula, insignificant, com si fos veritat que som algú o que ho hem estat mai. El món se’ns escapa, ens aixafa, ens oblida i sí, ara et dono la raó, som petits, però jo t'estimo igual.
la imatge de Little People
No hay comentarios:
Publicar un comentario