que vivia en les cançons

La vaig conèixer a l’octubre, un dia de tardor fred i trist, però si ara em preguntessin on, no ho sabria dir. Quan recordo aquella tarda em ve una mena de nàusea extranya i tot se’m fa borrós. Sé que tenia els cabells harmònics, negres i llargs. No parlava gaire. La seva boca era un gran interrogant i quan l’obria sonaven tres acords leit motive que explicaven el buit dels seus ulls, sempre distants, com penjats d’una pregunta sense resposta. L’expressió era serena, però plorava. No era un plor lacrimós, ni humit: era sec, tot silenci. Tangible. De fons sonava una respiració agitada, nerviosa, frenètica fins i tot. Marcava un ritme constant i em feia pensar en coses possibles, coses que podien passar. Jo la mirava, però no la veia. Veure no és la paraula. L’escoltava. Escoltava la seva presència, sabia que era allà, aleshores. Sabia que hi seria sempre, mentres jo vulgués que hi fos. Aquella presència recurrent em recomfortava, em feia fort. Fins que un dia es va acabar. Vaig tornar allà, no sé on, aquell lloc, com sempre, però ella ja no hi era. Els acords, la respiració, el vent entre els cabells, sonaven ara com un eco idiota, reververació de la meva perplexitat. Un dia tornarà, penso. Ho penso sovint. Apretaré el play mil cops i la trobaré allà, on no l’espero, per atzar. Un parèntesis entre totes les notes que ara escolto per inèrcia, perquè sí, per escoltar.