N’hi ha que creixen en la merda i s’ofeguen. D’altres se l’empassen tota abans de poder respirar. Aquest és David, protagonista i narrador de La Biblia de neón, novel·la de publicació pòstuma que John Kennedy Toole (La conjura de los necios) va escriure amb només setze anys. Quinze anys després, va empassar-se el diòxid d’un motor de cotxe i no va voler respirar més.
Imaginem un poble al sud dels Estats Units, Mississipi rural, pels volts de la Segona Guerra Mundial. Imaginem una comunitat evangèlica liderada per integristes de butxaca ampla i moral malaltissa, representada pel reclam kitsch d’una Biblia de neó que brilla cada nit. Imaginem ara una familia que cau en desgràcia i es veu obligada a traslladar-se al turó més fangós de la vall. Per últim, enmig d’aquest espectacle prometedor, imaginem una infància en marxa, entre les desferres dels bons temps: la de David, és clar.
Kennedy Toole ens presenta una realitat crua, sòrdida i grotesca, filtrada a través de l’ingènua mirada del protagonista. Són les involuntàries el·lipsis de David les que van construïnt el panorama d’una existència impregnada de tristesa i sofriment, però també d’una tendresa profunda i sincera. David és, sense voler-ho, la veritat que planta cara a la farsa dels neons i les mirades de reüll, és la força continguda, el valor que, tard o d’hora, esclata. El jardí de la casa al turó està cobert de cendra, per no enfonsar-se en el fang: un paratge estèril, si bé resistent, d’on només es pot escapar.
Imaginem un poble al sud dels Estats Units, Mississipi rural, pels volts de la Segona Guerra Mundial. Imaginem una comunitat evangèlica liderada per integristes de butxaca ampla i moral malaltissa, representada pel reclam kitsch d’una Biblia de neó que brilla cada nit. Imaginem ara una familia que cau en desgràcia i es veu obligada a traslladar-se al turó més fangós de la vall. Per últim, enmig d’aquest espectacle prometedor, imaginem una infància en marxa, entre les desferres dels bons temps: la de David, és clar.
Kennedy Toole ens presenta una realitat crua, sòrdida i grotesca, filtrada a través de l’ingènua mirada del protagonista. Són les involuntàries el·lipsis de David les que van construïnt el panorama d’una existència impregnada de tristesa i sofriment, però també d’una tendresa profunda i sincera. David és, sense voler-ho, la veritat que planta cara a la farsa dels neons i les mirades de reüll, és la força continguda, el valor que, tard o d’hora, esclata. El jardí de la casa al turó està cobert de cendra, per no enfonsar-se en el fang: un paratge estèril, si bé resistent, d’on només es pot escapar.
1 comentario:
m'han entrat ganes de llegirme'l! sembla una mica aterrador...
merci!
Publicar un comentario