"dins d'un rellotge d'arena"

El millor de tot és quan obre la porta i l´habitació és un arenal. I ell que tot s´ho mira i que no enten res. Aleshores seu a la butaca del mig i espera, mentre poc a poc la sorra plou del sostre, com un plugim de tardor. Però ell espera, saps que vull dir? Aleshores sona el telèfon: un ring i dos i tres... i ell que no l´agafa, i quatre i cinc i sis i set... i que no, que res, que ell espera!

I què espera?

... i vuit i nou i deu. I aleshores la sorra fins al ventre i ell allà mig, assegut a la butaca i el telèfon que ja no sona i ell que està sol. I saps, que potser aquella era la seva última oportunitat! I res, res, res de res! Tot silenci. Però aleshores torna a sonar el telèfon: un ring i dos i tres... i aquest cop contesta, sí, al quart, i saps què? Saps què diu la veu?

Què?

Arribes tard. És tard. I “clack”, penja. Genial eh? Ei ei, però ara et deixo, que tinc una mica de sorra al coll.

(i “clack”, penja)