la nota al terrat #5 fa baixada

et lleves amb un sol preciós que dura la mitja hora de dutxa, que quan surts hi ha un núvol gris que tapa el món i ja no saps ni com mirar-te l´armari, però és igual, tu al carrer igualment, perquè aquí la pluja fa verd i fa net i el sol és un premi pels valents que s’enfronten al sí no constant d’ara bufanda, ara paraigües, ara tirants, ara espera’t que netejo les gotetes de les ulleres que no m’hi veig; que diu que això, el clima i tal, curteix la ment, que la fa flexible al canvi i al moviment constant de les coses que passen cada dia, cada setmana, cada mes i cada fracció-estúpida-engruna de l’anar tirant. I mentre cavil·les tot plegat el vent vinga a bufar i tu encara tossuda a posar-te faldilles que amunt i avall i quin estrès; enfilant el carrer amb les teves bambes vermelles tot terreny, que poden amb tot, que ho saben tot i elles allà aguantant, als teus peus i ara pas decidit, ara puja la muntanya, ara passegem, ara puntetes, ara vinga saltar i donar voltes ballant danses autòctones entre faldilles de quadres multicolors.

mira la posta de sol des d’aquí dalt,

sí, com el Petit Príncep, sí, i a tu també se t’acaba el temps i ja va sent hora d’adéu siau, a reveure; adéu a aquesta olor a cereal torrat, tot el dia ficada al nas; adéu octavetes de cincmil shows i carrers impregnats de turisme; adéu paletes de la façana gràcies són les set del matí; adéu al mirar vitrina jo només passava per aquí i hola, santornemi d’una ventada ascensor avall a la Planta Baixa, a les calderes xup xup d’això és la vida, per si ja no ho recordaves, que aquí tot segueix aproximadament igual, amb una diferència, que l’estiu ja s’acaba, vaja, que tot s’acaba, com el cafè, com els kellogs, com el sucre, com tot. i res, que amb tants romanços al final ens tanquen el supermercat.