Angost

l'estiu pot brillar dels teus pits

A l’agost no passa res. Et lleves, esmorzes, i resulta que un exèrcit de núvols grisos  se t’ha plantat a la porta com dient: guapa, tu d’aquí no surts. D’acord, la pluja l’acceptem, però com que a l’agost no passa res, ploure ploure, tampoc plou; vull dir que no plou de veritat, com tampoc fa sol de veritat, ni fred de veritat, ni calor de veritat, etc. Resulta, a més, que sí, que estàs de vacances i tal, però vas cada dia a la biblioteca perquè tens un setembre amb frac que t’espera, per imbècil,  per pensar que a l’estiu et sobrarien les hores i les ganes i la voluntat. Ah, pobre mortal! Les hores segueixen sent tant o més improductives, el «ja ho faré demà» es multiplica per deu i a sobre estàs feta caldo per culpa dels putos aires acondicionats a 2ºC pensats únicament per a funcionaries menopàusiques amb fogots.

Bé, i a part d’això, resulta que la meitat del teu barri es cau, vaja, que el tiren a terra, llei de vida, higiène urbana i tota la pesca; però la qüestió és que quan agafes el metro cada dia, el panorama és desolador, tristot, apocalíptic i, de nit, els solars clamen a crits «por favor, haga usted aquí su violación». En qualsevol cas, com que tu ets artista i tens un blog, penses: hòstia! Decadència! La ciutat! La fantasmagoria! Les ruïnes de la història! Baudelaire, les putes, les drogues i babejes plena de delit i revises aquells aforismes de Benjamin i et dius, oh, avui escriuré alguna cosa al blog.  Gran error. Fa setmanes que del teclat només surten collonades, textos a mitges com l’agost que és un mes a mitges, que no passa res perquè, de fet, passa tot el que ja ha passat i el que passarà i se’t barreja entre els apunts i et trenca els parentèsis, els pactes signats, les causes justes, l’orde còsmic... tot a prendre pel sac i tu allà, caòtica en el caos, escrivint sempre el mateix i fent el paripé per matar el temps, a manca d’idees, plans de fuga o altres plans B.