deixar de fumar

Avui en Josep Maria deixa de fumar, ho ha decidit mentre s’afaitava. Després d’esmorzar ha reunit tot el seu valor i ha llençat el paquet de Lucky a les escombraries. S’ha sentit un home nou, un home sa, un home guapo i jove i fort i poderós i... aleshores ha trucat la Miriam per recordar-li que havien quedat a les onze.

En Josep Maria surt al carrer, es palpa la butxaca buida amb certa tristesa i comença a caminar. Quan du aproximadament uns vint metres de recorregut comença a rosegar-se una ungla. Quan en du quaranta es rasca el clatell nerviós. Quan en du seixanta no pot més, gira pel carrer de la dreta i entra a l’estanc. Un cop a dins però, es veu atacat per un sentiment de culpa mortífer, com aquell adolescent de quinze anys que comprava tabac d’amagat. De manera que, superat per aquest sentiment retrospectiu acaba decidint-se per una bossa de pipes.

Reprèn de nou el camí. Mentre camina intenta obrir la bossa de pipes però no se’n surt. La mira i remira buscant un obre fàcil sense massa èxit. Ho intenta amb les dents. Res. Prova d’estirar amb les dues mans. Res. Al cap d’uns cinc minuts de baralla, durant els quals no ha deixat de caminar, aconsegueix, per fi, obrir la maleïda bossa de pipes. La seva cara s’il·lumina amb un somriure victoriós i, acte seguit, sent el derrapar frenètic d’un cotxe molt a prop seu.

Després de vint segons d’incertesa, s’adona que està assegut de cul al mig de l’asfalt. Veu el semàfor en vermell, les pipes escampades pel terra i un home que vocifera histèric mentre s’acosta a ell per veure si ha pres mal. En Josep Maria s’aixeca tremolant sorprès de conservar el seu cos intacte i demana disculpes a l’home enfadat.

Arriba tard i la Miriam està força mosquejada. Sembla disposada a replicar, però abans que pugui articular una sola paraula en Josep Maria la fa callar:

“Siusplau Miriam, no pregunti res i dona’m un cigarro”