De totes les pel•lícules de Woody Allen que he vist, diria que The Purple Rose of Cairo és una de les millors. A grans trets, es tracta d'un melodrama, en el qual Woody juga amb els límits entre realitat i ficció, fent de nou una de les seves peripecies metacinematogràfiques (toma ya!). A mi em fa molta pena el personatge de Cecile (Mia Farrow), la protagonista. El cinema és per ella temple i refugi, l’únic lloc on pot evadir-se de l’agonia monòtona i amarga que suposa estar casada amb un imbècil en temps de crisi. La ficció cinematogràfica no és per ella un simple passatemps, és la projecció d’un somni. Fins que un bon dia, l’impossible passa: un dels personatges del film s’enamora de la noia menuda que seu al pati de butaques, surt de la pantalla i provoca el caos.
Així, un impuls amorós és capaç de trencar la frontera entre realitat i ficció, anar més enllà d’allò concebut com a possible i capgirar el curs natural d’una vida trista i gris. Però les coses es compliquen quan l’actor que interpreta el personatge trànsfuga coneix també a Cecile i se’n enamora. Aleshores la pobra noia es veu obligada a decidir: viure en un somni perpetu o estimar un home real?[Si no us agrada que us esguerrin un final pareu de llegir AQUÍ]
Cecile és sensata i es decanta per la vida real, decisió que, a ulls de qualsevol persona amb dos dits de front, sembla del tot lògica. Ara bé, un cop presa la decisió, tot falla: l’actor real, l’amant fiable, fuig com una rata traïdora i l’amor efímer es perd per sempre en el no res, s’esborra de tot arreu menys d’una consciència massa dolguda, que ja sabia d’antuvi que, fes el que fes, tenia les de perdre. Amb aquest final és com si Woody Allen ens pegués un cop a les costelles, afegint: “Ei idiota, et pensaves que això era un conte de fades? Doncs no: That’s life”. I jo, que sóc una bleda i una somiatruites, penso en aquesta Cecile i en totes les Ceciles del món, que ploren soles i somien impossibles davant una gran pantalla.
2 comentarios:
Oh, que munyic aquest final(el de l'escrit, no el de la peli, que no he vist, però que GRÀCIES IRÒNIQUES per explicar-me [sé que m'has avisat, però qui pot estar-se de continuar llegint?])
a mi també em va fer moltíssima pena aquesta peli... hi ha escenes demolidores com la del final amb cheek to cheek
Publicar un comentario