No puc suportar que, pujant en bicicleta pel Passeig de St.Joan, el semàfor es posi en àmbar just l’instant abans de travessar. Odio aquell moment d’indeterminació entre creuar o no creuar. Quan decideixes esperar sempre hi ha algú altre que t’avança i arrenca Passeig amunt com dient-te: fote’t, jo arribaré abans, i a sobre sóc millor perquè passo del semàfor. Ràbia. I aleshores un dia, per fi, decideixes transgredir la norma de civisme urbà, lluitar contra la relació espai temps i arrencar fent un espring per arribar a l’altre banda de la travessia abans que l’àmbar sigui vermell. Normalment no passa res, arribes bé a l'altre cantó i segurament arribes abans al teu destí (si els vint semàfors més que trobes de camí van a favor teu). Però, el que vull dir, és que l’àmbar m’irrita pel que té de desafiant i ambigu. El pitjor, es que a vegades tot es posa en àmbar,la vida en si.
Tot pensant això, reviso els apunts de Literatura de Tradició Europea. Hi llegeixo:
"Héroe épico: ética de la acción ¿qué va a hacer?
Héroe caballeresco: ética del acontecimiento ¿qué le va a passar?"
Hi medito una estona i després m’adormo. En àmbar.
2 comentarios:
Tot esta sempre en àmbar Marina. Si alguna vegada pretenem veure un verd o un vermell molt massa obvis... és una ficció mental. És el simulacre de veure les coses clares per poder viure amb seguretat, pero vaja, que gairebé tot, i el futur sobretot, és relatiu i ambigu.
Albert acabat de llevar dixit.
Avui estàs àmbar, i el jersey que portes ho diu tot...
Ben aviat vestiràs verda, o vermella...
Verda millor.
Petó
Publicar un comentario