percepcions naïve

y el primer dia estuvo un rato mirándola y acordandose,

en esa operación comparativa y melancólica del recuerdo

frente a la perdida de realidad; recuerdo petrificado, como toda foto,

dónde nada faltaba, ni siquiera y sobretodo la nada,

verdadera fijadora de la escena.

“Las babas del diablo” – Julio Cortázar

A l’habitació dels meus pares hi ha penjat un quadre de Renoir, on apareix una noia jove en un jardí. Et mira sempre i és molt dolça. De petita solia passar-me hores encantada, observant-la des del llit. El més divertit és que jo estava convençuda que, de tant mirar-la, un dia em respondria amb un gest, un somriure o picant-me l’ullet.

El cas és que, una tarda qualsevol de les tantes que perdia amb aquest exercici estètic infantil, alguna cosa va passar. Mentre contemplava embadalida el quadre, aquella noia asseguda des del seu jardinet de nina del segle XIX, va obrir la seva boqueta petita en un gest mut i silenciós. De debò. El cor se’m va disparar, vaig pegar un bot i vaig sortir corrents de l’habitació. Havia passat, allò havia passat... o com a mínim això creia jo.

Durant uns quants dies vaig conservar amb zel aquell gest en la meva memòria, confiant plenament amb la veracitat d’allò que havia vist. Però ben aviat vaig sentir que les peces desencaixaven. Mirava de nou el quadre i el trobava fred i distant: alguna cosa dins meu em deia que m’havia equivocat, que aquella realitat no em pertanyia. La noia del quadre no sabia res de mi, ignorava l’admiració que jo sentia per ella. Aleshores vaig començar a sentir una mena de tristor freda, molt diferent a la que un sent, per exemple, el dia que descobreix que els reis són els pares; no vaig descobrir la possibilitat de ser enganyada pel món, sinó la capacitat de mentir-me a mi mateixa.

De tant en tant encara miro el quadre. Penso que potser la noia estàtica també somia amb mi i creu que un dia es podrà moure i parlar-me. No sé a qui pertanyia aquell gest, si a mi, a ella, o justament a allò que ens separa i que cap de les dues podem entendre. Penso també que a vegades és bonic enganyar-se (ella també ho deu pensar), però la realitat sempre ve a ferir-te una tarda de pluja, no fos cas que durés massa la ficció de la felicitat.

marina grifell

dilluns 15 de desembre, plou a fora i a dins també.