Quan no tinc temps per llegir (com en període d'examens) acostumo a agafar llibres de relats. Aquest desembre ha tocat Murakami amb El salze cec i la dona adormida. La lectura de cada història m'ocupa, exactament, el trajecte de metro de casa a la universitat. I així començo els dies, amb gust de desembre:"Tant ell com ella pensaven el mateix. En un avió. En fer un avió al fons d'un bosc llunyà. En la mida i la forma que tindria, en el color de la pintura, en els llocs on aniria. I en qui hi pujaria. Pensaven en aquell avió que esperava algú al fons d'un bosc.
Al cap d'una estona, ella va tornar a plorar. Va ser la primera vegada que va plorar dos cops el mateix dia. I l'última. Per ella va ser una cosa especial. Ell va allargar la mà per sobre la taula i li va amoixar els cabells. Tenien un tacte molt real. Com la vida mateixa, eren durs i suaus alhora. I estaven molt lluny.
Sí, va pensar, en aquella época parlava sol com si recités poesia."
"L'avió (o com parlava sol com si reciés poesia)" - Haruki Murakami
2 comentarios:
aquest conte... i els altres del recull del Murakami tenen algo tan i tan melancòlic i trist... que s'han de llegir amb precaució.
Aquest em va agradar molt a mi, pero el que més "La chica del cumpleaños"
un gust molt gran a desembre, i una olor que arriba de gener, i pols de tardor i una mica de mal de cap.
i m'acabo de llegir el teu somni que ens vas explicar i sona a molt curiós com a cosa que s'hauria d'estudiar a fons si no tinguéssim examens. !
Publicar un comentario