Ser condicional

Si pogués opinar, si tingués una idea per vendre o un objectiu clar. Si no em pesés tant un passat no resolt ni m’obsessionés tant un futur que el present em desfigura. Si fossin meves les grans paraules d’altres. Si no em sentís paella d’una tradició fritanga que put a ranci i a refregit. Si pogués llegir La Vida en un vers,  veure-la en un fotograma o escoltar-la en una cançó. Si no patís bulímia intel·lectual. Si pogués comprendre que les xarxes són un engany de miralls, que els humans seguim sent humans, que seguim picant com vaques cegues contra abeuradors d’ignorància i ho compensem amb circumloquis, discursos, assajos i mentides piadoses per no admetre que el que fem no té sentit, que ja fa anys que hem perdut el fil. Si pogués creure’m i creure o perdre la confiança del tot. Si pogués dir NO i callar per sempre. Només si fos així, si pogués enviar-ho tot a la merda, faria les maletes avui mateix i deixaria, per sempre, d’idolatrar FARSANTS.