"maestros del disimular"

La plaça tal era un 25% de probabilitat i el carrer gran 12’2% i l’avinguda nosequé un 55%. Les ciutats són eternes quan ens sobra temps per passejar i fer-nos els suecs, mirar aparadors, fullejar llibres que no ens interessen i esperar cantonades traïdores que esdevinguin zones de xoc. Aquella història l’explicava una col·lecció de cafès de reüll, diaris mal llegits, tremolors constants de la cama dreta i altres manifestacions traïdores del sistema nerviós.

A vegades —només a vegades— això dels atzars que no ho són ben bé, es resol satisfactoriament en un encontre puntual que a vegades —només a vegades— deriva en una sèrie d’encontres puntuals més o menys regulars, definibles pel que tenen d’absurd, d’entretingut o d’interessant.  A partir d’aquí, la qüestió depén d’un major o menor pes de les circumstàncies, que dicten la lògica de l’assumpte sense acabar mai de demanar permís a ningú.  

La història continúa amb allò de les coordenades vitals, el bioritme, els projectes, els maldecaps i el calendari. Aleshores, un diumenge o un dimecres a la tarda, amb el sol d’una hora tal i un mes qual, ve aquella conversa que no entén ningú i aquell cul de la tassa estudiat amb tanta atenció. Un gos pixa a l’arbre de la cantonada, una dona compra el Lecturas al quiosc, passa un home amb bosses del super, passa un cotxe hortera, tres taxis, quatre motos, una bicicleta, passa el cambrer quatre vegades —una d’elles ve a cobrar— i... bé, passen coses i ja està.

Finalment, ve allò de l’espai vital i els camins que es disparen aquí i allà. També ve el punt aquell de l’ignorància semi-volguda, semi-fingida, semi-acceptada per les convencions relatives a aquests assumptes. Ve l’orgull d’una cabellera pèl-roja pentinada amb estil i un passejar per carrers amb el cap ben alt, les ulleres de sol i un vestit preciós. Ve encara un mirar de reüll que persisteix i un esperar que vol i dol. Ve aleshores la típica festa d’aniversari, l’atac de pànic corresponent i la negativa inicial que delata la més gran de les impaciències. Aleshores, arriba el dia i un rampell de falsa indiferència, de contenció de l'eufòria, d’alegria condensada en cinc minuts de glòria i hores d’aparent fracàs. Venen després moltes coses més, que a vegades tenen certa gràcia i a vegades no. Ve un cafè (o no), una conversa (o no) i, en qualsevol cas, ve una vida amb melena pèl-roja que en aquesta història, com en tantes altres, només pot ser un continuarà...