"Ray Johnson is a dumdum"

Això de l’art postal de Ray Johnson és una d’aquestes coses que et desperta el cuquet nostàlgic, quan, passejant per la sala blanc minimal absolut del MACBA, t’adones que allò ja ha perdut part del seu significat. La gràcia de l’obra de Johnson està en el gest, en la idea d’una creació participativa, basada en l’agregació d’imatges per una lliure associació d’idees que l’espectador d’avui (com jo) podrà intuir però no podrà ni sentir ni entendre en el seu context explícit de joc.
En qualsevol cas, aquesta parcial intuïció d’intencions i continguts és el que fa propers i atractius els collages de l’artista nord-americà. Una s’adona aviat que, per a Johnson, la relació entre imatges i jocs de paraules constitueixen un autèntic llenguatge propi, personal, potser l’única forma vàlida d’expressar certes idees, impressions o pensaments. Ara vinc jo a descobrir la sopa d’all, però és ben cert que, a vegades, l’afany de narrar, entendre i encaixar les coses en el lloc que toca acaba matant el sentit d’allò que és bonic pel simple fet d’unir dues, tres o mil persones a través d’una mena de click a la intuïció. Una sensibilitat poètica que ni pot ni ha de ser explicada en paraules, que fa que dues visions connectin, sense necessitat de normes ni explicacions. És per això que crec que davant l’obra de Johnson un no pot reaccionar amb paraules: cal una agregació mental d’imatges, una associació, un cortar-pegar que, per desgracia, mai es podrà materialitzar. D’aquí la nostàlgia. En fi.