Fer volar pardals entre fulls ratllats de conceptes abstractes que mai dominaré amb precisió. La mandra d’entendre, la pressa d’explicar. L’orgull d’una paraula ben dita en el moment adequat i la tristesa d’una frase que rellisca i s’estavella en el no res. La imaginació que surt de l’òrbita de control i es dispara salvatge a la projecció de dosmildeus borrosos i tímids. Ja sabem que els perquès arriben tard i els coms no tenen sentit. M’he passat als nombres senars i segueixo enganxada a l’estadística, la droga dels covards. Excuses per calmar totes les paraules que ens cremen a la gola fins a fer-se cendra: em surt fum del nas i de les orelles. Els ulls i les capes de mel ja no són un argument vàlid, ara necessito una àncora de ferro pesada per tocar de peus a terra. Els cafès a peu dret es barregen amb el record de cançons cantades sota la dutxa. Els mals de l’hivern no són tràgics, només estranys i una mica freds, com agulles d’acupuntura que han de curar l’incurable. Pensava en el final de Casablanca i no sé si és feliç.
1 comentario:
suposo que no i per això és més bonic. ai, l'hivern...
Publicar un comentario