"play it again, sam"

Fer volar pardals entre fulls ratllats de conceptes abstractes que mai dominaré amb precisió. La mandra d’entendre, la pressa d’explicar. L’orgull d’una paraula ben dita en el moment adequat i la tristesa d’una frase que rellisca i s’estavella en el no res. La imaginació que surt de l’òrbita de control i es dispara salvatge a la projecció de dosmildeus borrosos i tímids. Ja sabem que els perquès arriben tard i els coms no tenen sentit. M’he passat als nombres senars i segueixo enganxada a l’estadística, la droga dels covards. Excuses per calmar totes les paraules que ens cremen a la gola fins a fer-se cendra: em surt fum del nas i de les orelles. Els ulls i les capes de mel ja no són un argument vàlid, ara necessito una àncora de ferro pesada per tocar de peus a terra. Els cafès a peu dret es barregen amb el record de cançons cantades sota la dutxa. Els mals de l’hivern no són tràgics, només estranys i una mica freds, com agulles d’acupuntura que han de curar l’incurable. Pensava en el final de Casablanca i no sé si és feliç.