Les fotografies de Francesca Woodman són com un crit ofegat: cossos que es perden i es desdibuixen en espais sòrdids, impersonals; cossos atrapats en una obstinada voluntat de comunicar, d’alliberar-se, buscant sempre el límit d’allò físicament lògic i possible. És igualment trist i bonic de veure, com contemplar un animal salvatge atrapat en un zoo. Algunes ànimes són així, massa fortes per fer-se entendre i massa dèbils per resistir, i un dia tal es cansen i s’ha acabat.
3 comentarios:
quin col·lapse de fotos!
doncs jo també fa temps que passejo per aquí! i m'agrada molt!
que heavy i original.
espero que si encara estàs per allà estiguis molt rebé! :)
Publicar un comentario