el tour som tots

S'atura el temps a Barcelona: avui passa el Tour. Per l'Avinguda de Vallcarca no circula ningú i aparcades dalt del pont (per si algú decidia suïcidar-se en el moment menys oportú) dues furgonetes dels mossos controlen la situació. El barri en pes ha sortit al carrer, els veïns han deixat l'olla al foc, han tancat les botigues i els bars o han aprofitat per treure el gos a passejar. Alguns de més previsors porten dues hores a l'expectativa per tenir un bon lloc. Aviat es sent la remor de les primeres bicicletes i apareix un ramat d'homes enfundat en mallots (les iaies estiren el cap) que passen en 5, 4, 3, 2, 1... i fum. Sí, fum que emana de l'asfalt i deixa a tothom atònit i amb cara de lluç. Ja està. Ja han passat. Abans que ningú pogués dir res les bicicletes s'han enfilat carretera amunt, ignorant la massa de curiosos que esperaven amb ganes l'esdeveniment. Cinc minuts després tornaràn a circular els cotxes i tothom reprendrà les seves respectives ocupacions. Ningú serà massa conscient del que acaba de presenciar; alguns diran que va ser emocionant i d'altres que va ser una broma. En el fons però, uns i altres compartiràn una mateixa satisfacció: la de formar part, durant una ridícula fracció de temps, d'un dels múltiples esdeveniments divulgats pel gran tòtem dels massmedia. És igual la bicicleta, ningú la ha vist, però quan Feillu guanyi la sèptima etapa tothom dirà JO hi vaig ser, JO el vaig veure i s'anirà a dormir amb la profunda satisfacció de ser part integrant activa del món.