vestigis de consum pròpi

A vegades passa. Un dia, sense motiu aparent, et deixes seduir pel reclam cromàtic d’una botiga de llaminadures i t’endinses, valent, en l’horror vacui de sucre i calories. Podries omplir-te una bossa de petits desficis, però tu descartes aquesta possibilitat; no creus en les grans ambicions, esculls només un xiclet de maduixa. Després, ja se sap, esquinçar el paper boom boom boomer i a la boca.
Sempre costa arrancar: la pastilla de goma es resisteix a ser mastegada, però la perseverança metòdica de la mandíbula resol el problema aviat. De cop, la boca és un esclat de maduixa, sensació coneguda i sempre nova, sempre diferent, sempre agradable. Els primers minuts són d’habituació mútua: boca i xiclet preguntant-se i descobrint-se i entenent-se mútuament. Aleshores, la confiança i el risc: l’impertinent exhibicionisme d’una bombolla que surt a la llum i fa pública la flexibilitat creativa d’un treball comú: aire, buit, destrucció i regeneració jugant a ser coses de veritat. Un somni somiat i despertat i somiat un altre cop i fet tangible. Però mentrestant, un minut, i un altre minut, i un altre i un altre escombren, a traïció i en secret, el poderós gust explosiu que t’havia seduït. I quan menys t’ho esperes arriba: la inèrcia. Sí, la repetició mecànica d’una conducta adquirida per la pràctica i la costum; perpetues inútilment un gest, que només és gest, sense sentit, perquè el gust fuig amb el temps, s’escapa malgrat t’esforcis inútilment en retenir-lo. El dolç és fa amarg i, aviat, el xiclet esdevé només l’eco de la teva pròpia emissió de saliva: tu contra tu i tu empassant-te a tu mateix, un jo que es busca i una mandíbula cansada.
Finalment l’escups. Potser l’emboliques amb cura en un paperet i el llences en qualsevol paperera de coses que no cal recordar; potser acaba enganxat en qualsevol vorera, brut, fent companyia a tants d’altres de la seva índole; o potser, en un gest poètic i desesperat, l’enganxes amb cura a la paret de l’estudi, prement el dit amb força per por de perdre’n el contacte. Si es així, possiblement observes amb tristesa la teva obra, d’un patetisme triomfal: el vestigi últim d’una gran història d’ordre microcòsmic; un record en una memòria minúscula; una estupidesa; un temps que és guanya i es perd en cada petita i absurda batalla d’allò que en diem, una mica perquè sí, la meva vida.