la sèptima: the legend

Jo no crec amb profecies ni destins, però aquesta història, sigui per atzar o per qui sap què, és certa del tot. Abans de seguir, per aquells que no ho sapigueu, aquest blog du per nom La sèptima donat que la seva autora (és a dir, jo) és precisament la sèptima i última filla d’una tanda de set germanes (en femení, sí).

El cas és que ma mare i les seves amigues en sus años mozos, tenien la costum de fer-se dos regals pel sant de cadascuna: un de debò i un en broma. Doncs bé, dit això situem-nos a mitjans de 1965, quan la meva mare i el meu pare estaven ja apunt de casar-se. Aquell any una de les amigues de ma mare va regalar-li, com a broma, una capsa de sabates que contenia vuit cebes: sis de petitones i una de gran pintada en funció de mare, que duia una sèptima i última cebeta petita als braços (a la foto).

No cal dir que la “broma” va anar complint-se poc a poc al llarg dels vint-i-quatre anys següents. A mi aquesta història sempre m’ha fascinat, fa que tingui més gràcia això de ser la sèptima. No crec que arribats a la sisena ningú sospités que encara en quedava una altra per venir, però aquí em teniu: sóc la sèptima i tinc un blog on explicar-ho.

(l'entrada és una mica Cuarto Milenio, ho sé)