A la sala dedicada a las pinturas negras de Goya, al Prado, m’aturo més estona davant d’un quadre: un gos suspès en el límit incert de dos espais poc definits aixeca el cap i dirigeix la seva mirada, cega, al no-res. Res. Res més que un no caure perpetu, amb segles d’història. Preguntaria al senyor Goya: però, cau? I acte seguit pensaria que quina pregunta més idiota i que molt millor seria caure que restar per sempre en aquest standby àmbar (curiosament àmbar), de suplica eterna a un auxiliar que no existeix. El miro amb pell de gallina i entenc que ell no ho entén i que jo mai podré explicar-ho. Goya tampoc podia i aquesta és l’única raó de ser de la imatge. Crec.
3 comentarios:
Aquestés un dels motius de pes per anar a Madrid...
El gos em mira cada matí quan surto de l'habitació. Allí, al passadís, resta a punt de qui sap què. Em fa sentir gos, a vegades. Crec que dónes molt bona interpretació del quadre.
A Saragossa hi havia una reinterpretació en un quadre enorme gairebé tot negre. Era un gos que es menjava el no-res. No recordo l'artista tot i que fos conegut.
Ves a las Cuevas del Sésamo!!!!
uau. És, sens dubte, el que em va agradar més de Goya. Jo també em vaig quedar parada amb aquesta sala fosca de Goya. Què ha passat aquests dies que tothom ha anat a Madrid?
El meu no recordar aquest quadre és un bon motiu per tornar a Madrid (un dels problemes de visitar el Prado amb tota una classe de batxillerat)
Publicar un comentario