La meva història amb Mishima és una història de reticències. M’hi vaig apropar per primer cop ara fa un any, provant d’escoltar Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa. No va funcionar. El disc (gentilesa de la Biblioteca Jaume Fuster), va passar sense pena ni glòria pel meu reproductor i va marxar a despertar altres sensibilitats, suposo.
El cas es que ara fa uns mesos, persuadida per l’opinió general, els Mishima van tornar al meu reproductor, tímidament. Aquest cop la presa de contacte va ser més efectiva i vaig fer-me amiga d’algunes cançons (No et fas el llit, per exemple), però el to letàrgic i melancòlic de diumenge quan es pon el sol em seguia semblant massa intens.
Tot just fa uns dies, adonant-me que cada cop escoltava més els quatre temes que rondaven per les carpetes de l’ordinador, vaig decidir enfrontar-me de nou al disc que em va descobrir la banda i, sorprenentment (o potser no tant) l’efecte ha estat radicalment oposat.
És curiós, penso. Evidentment que no és el missatge qui s’ha adaptat a mi, sinó jo com a receptora que, per una qüestió de predisposició emocional o bé pel fet d’haver-me “sotmès” a un lent procés d’habituació, m’he adaptat al missatge. No sé si m’agrada això de mutar percepcions; el gust és una corrent sotmesa al canvi constant i, tot i que sovint ens ajuda a obrir nous horitzons, a vegades s’endu les coses massa ràpid i ens condemna a l’oblit i a la contradicció. És clar que, millor això que no pas ser éssers monocromàtics, plans i bullits, però no ho sé, a vegades em sembla que les sensacions se m’escapen de les mans i aleshores en un gest que no m’espero, s’amaga el sol i...
El cas es que ara fa uns mesos, persuadida per l’opinió general, els Mishima van tornar al meu reproductor, tímidament. Aquest cop la presa de contacte va ser més efectiva i vaig fer-me amiga d’algunes cançons (No et fas el llit, per exemple), però el to letàrgic i melancòlic de diumenge quan es pon el sol em seguia semblant massa intens.
Tot just fa uns dies, adonant-me que cada cop escoltava més els quatre temes que rondaven per les carpetes de l’ordinador, vaig decidir enfrontar-me de nou al disc que em va descobrir la banda i, sorprenentment (o potser no tant) l’efecte ha estat radicalment oposat.
És curiós, penso. Evidentment que no és el missatge qui s’ha adaptat a mi, sinó jo com a receptora que, per una qüestió de predisposició emocional o bé pel fet d’haver-me “sotmès” a un lent procés d’habituació, m’he adaptat al missatge. No sé si m’agrada això de mutar percepcions; el gust és una corrent sotmesa al canvi constant i, tot i que sovint ens ajuda a obrir nous horitzons, a vegades s’endu les coses massa ràpid i ens condemna a l’oblit i a la contradicció. És clar que, millor això que no pas ser éssers monocromàtics, plans i bullits, però no ho sé, a vegades em sembla que les sensacions se m’escapen de les mans i aleshores en un gest que no m’espero, s’amaga el sol i...
4 comentarios:
Crec que Mishima és un grup que un s'ha de treballar. Al principi és, com molt bé dius "letàrgic i melancòlic de diumenge quan es pon el sol". A mi tampoc m'agradava, però després de molt escoltar-los fins i tot trobes una certa alegria, com la dels tristos pallassos de circ, en les seves cançons.
La majoria de mestres amb cul de mare són mares.
Però sí, cul de mestra sona molt efectiu.
Tema Mishima, m'hi enfrontaré algun dia, com tu dius.
I fins demà. Ens veiem a l'escenari!
adéu
era inevitable. A mi és que em van hipnotitzar des del primer acord q vaig escoltar. També és veritat que jo sóc tendent a enganxar-me a la música que et catapulta cap a un estat d'ànim de diumenge a partir de les 6.
per cert, q no tho he dit però Hac d'Hac pinta molt bé! i teniu comunicat a l'aula global i tot!
Publicar un comentario