My blueberry nights

El passat diumenge vaig anar a veure My blueberry nights de Won Kar Wai al cine Renoir. Des que vaig sentir a parlar d’aquesta pel•lícula fa prop d’un any (quan aquesta obria el Festival Cannes del 2007) que tenia ganes de veure-la. Em cridava l’atenció sobretot per ser el primer cop que aquest director xinès grava en anglès i als Estats Units, no sabia ben bé quin resultat esperar-ne.
D’entrada cal dir que narrativament no és res de l’altre món: una història bonica amb una estructura al estil road movie circular (tornant al punt de partida) i amb un final bastant previsible. Els personatges: Una noia jove i guapa que surt d’una difícil ruptura, un cambrer també guapo abandonat per la seva ex, un policia alcohòlic amb una ex dona espatarrant i una jugadora compulsiva filla d’un magnat de Las Vegas. Partint d’aquí el resultat podria ser una relliscada constant de tòpic a tòpic, però per sort el poderós llenguatge visual de Won Kar Wai salva la pel•lícula de caure en la mediocritat.
La pel•lícula conserva el gust del director per un joc cromàtic cridaner i saturat, tant en espais sòrdids i tortuosos on predominen les llums de neó, com en els espais naturals més amplis. Trobo realment fascinant l’habilitat de Won Kar Wai per fer de cada fotograma un poema visual perfecte: sexe i violència hi apareixen de manera implícita però potencialment continguts en molts dels plans. Així quan convé cedeix la filmació d’una pallissa a una càmera de seguretat desenfocada o bé ens mostra en un pla macro els regalims de gelat de vainilla desfent-se en el pastís de nabius (sí, nabius és blueberries en català) en el moment adequat, a mode de metàfora sexual.
Podria estendrem paràgrafs i paràgrafs comentant tots i cadascun dels detalls d’aquest parlar en imatges però no ho faré, perquè Won Kar Wai s’ha d’entendre amb els ulls, no amb les paraules. Quan mires una pel•lícula seva no pots restar a la superfície i quedar-te encallat en l’argument, empassant imatges sense fer-ne cap mena de judici estètic. Un ha de mirar el cinema de Won Kar Wai amb lupa, perquè la verdadera història està en un color, en una llum, una mirada o un objecte petit. El detall és mil vegades més poderós que el conjunt i jo crec que aquesta és la grandesa del cineasta, tant si grava a Hong Kong com si ho fa als Estats Units.