loop

Parlàvem de la nostra generació en un restaurant libanès. Després vam beure molta cervesa i ja no sé. L'endemà, així com a concepte extens, ens semblava motiu suficient per a seguir enumerant despropòsits. Jo t'havia de dir moltes coses, m'havia preparat el discurs del segle però ja no em venia de gust. En algun moment em van venir ganes de fugir corrents, de no trucar-te mai més, de no tornar-te a veure. Després m'escoltaves i jo m'anul·lava per dins en frenètiques comparacions, em feia petita i volia odiar-te. Deia coses que no creia. Defensava arguments en els que no confiava. Volia deixar de pensar a qualsevol preu. Que deixéssim de parlar tant, que deixessis de mirar-me d'aquella manera teva, tan ambigua. Que si havia de ser que fos. Follem, va! O és que això no és pot dir? Doncs no, tot tan mental, tan lúcid, tan important, que vam deixar passar el temps com si no fóssim ni tu, ni jo, sinó «els altres». I ara què ens queda? Un món que s’ensorra si no en parlem i dues voluntats que ja no es troben perquè van malgastar la seva gran oportunitat. Encara ho crec, però no faig res. Jo mai faig res. Jo només penso, i callo.

La il·lustració de Troche