camins tots porten a

tot plegat, el món, la vida, el sucre o el paper de vàter, s’acabarà un diumenge de sol estenent la roba per dilluns o un divendres dinant macarrons o un dimarts plujós de març. fins aleshores les normes de supervivència inclouen tres cullerades de pebre a la llet i dos de sal al cafè, miralls al metro a les nou del matí, botons als ulls dels professors de filosofia i cotó fluix a la boca dels que no tenen opinió. cal retallar tres peces de l’armari periodicament, les més lletges, i deixar els trossets a la catifa de la porta dels veïns. cal agafar un cotxe blau un matí o una tarda i donar quinze voltes fent marxa enrere. cal donar-se les mans dalt d’un avió i enganxar un xiclet al terra i fer un sudoku a la finestra, a contrallum, i menjar pipes esperant algú al zurich i escriure totes les paraulotes  possibles a l’emboltori d’un tampax i ballar sardanes després de dinar i posar-se un cigarro al forat esquerre del nas i empassar-se un full de diari sense mastegar i riure dels semàfors en verd i passar dos cops pels passos de zebra que ja s’esborren i xisclar llatinismes quan passa una moto i inventar textos idiotes per dir coses idiotes en blogs idiotes i caminar, caminar per “camins que porten a” perquè tots els “camins porten a”: a la carn, al peix,  a la fama, a la tristesa, a la merda, a la por, als túnels del metro, als ascensors, als gronxadors, a les pàgines de llibres vells o de revistes del cor, als carrers estrets i a les terrasses amb caquetes de colom. tots els camins comencen amb un peu i acaben amb un colze o un nas i, en definitiva, acaben, un diumenge de sol estenent la roba per dilluns o un divendres dinant macarrons o un dimarts i etc, etc, etc.