In the loop

A propòsit de canviar el món o, més aviat, de com està el món i, sobretot, la política, una manera divertida d’encarar-s’hi és In the loop, pel·lícula produïda per la BBC i dirigida per l’italo-escocès Armando Ianucci. El film és una aproximació àcida i força malintencionada a l’ull de l’ huracà de la política internacional: la trama gira entorn a la espinosa decisió col·lateral entre la Casa Blanca i el Govern Britànic d’emprendre una guerra contra l’Orient Mitjà (referit gairebé de casualitat i molt indirectament). És a dir, no hi ha cap al·lusió directa ni específica a la realitat, però tot plegat té cert regust a Irak.

L’acció és un frenètic entramat de despropòsits, estratègies, informes, filtracions, tergiversacions i molta, molta violència verbal (per dir-ho eufemísticament), en el període previ a les votacions a favor o en contra del conflicte. Els personatges, molt ben definits en el seu rol, actuen en una cursa contrarellotge en la qual les esferes personal i política es barregen perillosament. L’exagerat patetisme de tots plegats accentua el caràcter de caricatura, però d’altra banda, ofereix una visió de la vessant humana (perillosament humana) dels afers polítics, que no són, de segur, tan políticament correctes (valgui la redundància) com haurien de ser.
En la pel·lícula es destaca també el paper crucial que els mitjans de comunicació (tòtems de l’opinió pública) tenen en política, fregant fins i tot l’absurd en alguns moments. Aquesta mateixa reflexió vaig treure després de veure Nixon/Frost al Lliure, obra d’un caràcter molt diferent però que pel cas ve a ser el mateix. Crec que a vegades no arribem a ser conscients de fins a quin punt una frase mal dita pot ser utilitzada com a arma política, o de com de fàcil és jugar amb les paraules i les decisions més idiotes per girar la truita segons l’ interès. Visca les obvietats, ho sé, però de debò que val la pena parar-s’hi a pensar. No sabem res de res, i el destape de corruptes dels darrers mesos és una prova tàcita. Davant d’això, dues premisses: sentit de l’ humor, sempre, però també sentit comú. No hauríem de deixar per mandra que la política ens fos aliena, sinó exigir-la com a tal, com el que hauria de ser.
Però bé, jo no sóc qui per fer pedagogia, així que, reflexions a part, la pel·lícula val molt la pena, molt divertida i amb un guió brutal! Així que ja sabeu en què invertir els pocs diners que ens queden dels nadals escurabutxaques.