El senyor Pepe és un intel·lectual, però no n’està gens orgullós. Els seus pares, dos tòtems de l’erudició literària espanyola, sempre li van pesar massa com a teló de fons. Encara recorda les llargues sobretaules d’aquells dinars entre copes grans de vi bo, a través de les quals lliscaven les més exquisides converses sobre edicions remotes, falses autories, dimensions psicològiques d’impremta i viatges remots a les entranyes de l’ésser humà. Mentrestant el senyor Pepe, aleshores Josep Maria, jugava a cotxes sota la taula i escoltava, escoltava encara que no volgués, com una esponja xuclant, absorbint l’univers que passejava sobre les estovalles.
El senyor Pepe em parla també de les llargues hores de lectura diària, quan no tenia televisió i la seva habitació era un mar de llibres que ja no hi cabien enlloc; em parla dels molt bé, bravo Josep Maria, futur Josep Maria, el fill dels... en Josep Maria...i després,és clar, de la Universitat, Filologia, Hispàniques, el que tocava, com el papà i la mamà, que se’l miraven sempre amb el pit inflat d’un orgull gros i egòlatra a més no poder.
Tot això el senyor Pepe m’ho explica mirant fixament a la carretera i sense treure les mans del volant. A la radio droga dura Kissfm i a fóra el diluvi universal. Jo tenia por, em diu el senyor Pepe, una por molt fonda de ser qui era, de ser un home de paraules i grans pensaments, amb totes les expectatives del món damunt el meu cap, com una espasa de Damòcles, sabent des de sempre que tard o d’hora arribaria el dia del prou. Aquestes coses la gent no les entén, li dic jo. Ell em fa un gest d’aprovació i calla una estona, meditant.
El senyor Pepe em parla també de les llargues hores de lectura diària, quan no tenia televisió i la seva habitació era un mar de llibres que ja no hi cabien enlloc; em parla dels molt bé, bravo Josep Maria, futur Josep Maria, el fill dels... en Josep Maria...i després,és clar, de la Universitat, Filologia, Hispàniques, el que tocava, com el papà i la mamà, que se’l miraven sempre amb el pit inflat d’un orgull gros i egòlatra a més no poder.
Tot això el senyor Pepe m’ho explica mirant fixament a la carretera i sense treure les mans del volant. A la radio droga dura Kissfm i a fóra el diluvi universal. Jo tenia por, em diu el senyor Pepe, una por molt fonda de ser qui era, de ser un home de paraules i grans pensaments, amb totes les expectatives del món damunt el meu cap, com una espasa de Damòcles, sabent des de sempre que tard o d’hora arribaria el dia del prou. Aquestes coses la gent no les entén, li dic jo. Ell em fa un gest d’aprovació i calla una estona, meditant.
El senyor Pepe, sempre obligat a pensar dos cops, a no ser banal, a anar més enllà, sempre lluitant per entendre i tantes vegades patacada a la paret; sempre amb les portes obertes, sense arribar mai enlloc. Però el senyor Pepe un dia va dir s’ha acabat: tancar amb clau i vida nova.
Me’l miro bé pel retrovisor i ja no dic res més, però baixo del taxi amb un nosequè al pit, una picor dins que no la puc explicar, com si d’un cop de cotxe haguéssim arrancat els fonaments d’un edifici gegant i ara tot sencer em caigués a sobre...però no, és només pluja, i el Senyor Pepe, no en Josep Maria, sinó el Senyor Pepe, taxista de Barcelona, és un intel·lectual.
Me’l miro bé pel retrovisor i ja no dic res més, però baixo del taxi amb un nosequè al pit, una picor dins que no la puc explicar, com si d’un cop de cotxe haguéssim arrancat els fonaments d’un edifici gegant i ara tot sencer em caigués a sobre...però no, és només pluja, i el Senyor Pepe, no en Josep Maria, sinó el Senyor Pepe, taxista de Barcelona, és un intel·lectual.
2 comentarios:
Ara m'ha vingut una anècdota al cap. Es veu que l'altre dia la meva àvia anava en un taxi i sonava Jacques Brel i Yves Montand. La meva àvia (que n'és profunda admiradora) va preguntar-li al taxista: "Quina emisora escolta?" I ell li va respondre: "És un cd que he gravat jo". Van estar parlant de milers de cantants i es veu que aquest home era un fotògraf amateur. Total, que li va donar la pàgina web i vam estar mirant les seves fotografies. Vam deixar-li un mail que deia: "Hola Sr. Tal, he vist les seves fotos i les he trobat molt poètiques. Sóc la senyora del taxi amb la que va escoltar "Les feuilles mortes" (una canço del Yves)"". I ell va respondre exaltadíssim!.
Quines coses té la vida. O la música, no?
A mi també! Ara m'he enrecordat d'un homo, en Sebastià, que se veu que havia estodiat al Lluis Vives, escola privada en la que vaig estodiar 15 anys de la meva vida, i que va viatjar per Amèrica nord & sud i va coneixer mon i ha acabat aparcant cotxos davora es cole. Un home molt simpàtic amb accent profundament mallorquí i veneçolà molt culte i orgullós de la seva feina.
Publicar un comentario