MORT 2.0

L’individu del 3r 1ª arriba a casa a les 22:14 després de la seva jornada a l’oficina tal, planta 20, despatx B. Sopa ràpid i malament i es dirigeix a l’ordinador amb l’objectiu de compensar la seva deficient vida social d’home estressat fent la seva visita de rigor al Facebook. Introdueix les seves dades: correu electrònic: ______@gmail.com, contrasenya: ******** i ja hi és: Facebook Inici. Mentre revisa les efemèrides del dia (tests, fotos, comentaris i safareig vari) s’adona que a la caixa “Sol·licituds” hi té una nova petició d’amistat. Que bé, pensa, tan de bo sigui la nena morena del C, avui m’ha somrigut davant la màquina de cafè...

No ho dubta ni un segon: amb un clic ràpid i impacient corre a desvelar l’intriga. Lamentablement però, no es tracta de la nena morena del C sinó d’un individu que, curiosament, és diu igual que ell. Ja està, es diu, el típic pesat que per una qüestió d’atzar, que no va ni amb ell ni amb mi, es creu que hem de fer-nos amics. Tot per poder dir allò de “es que el món es taaaan petit” . Fastiguejat es disposa a clicar l’opció “Ignorar” quan, de cop, s’adona d’un petit detall en el qual no s’havia fixat. A la foto de perfil hi apareix ell mateix, el jove oficinista del despatx B, allà, amb un somriure imbècil i un posat rígid i encarcarat davant d’un pla degradat que dona a la imatge un aire greixós de foto de primera comunió.

Decideix que això ja és massa: algú ha usurpat la seva identitat per gastar-li una broma que no fot puta gràcia. L’afegeix a “Amics” disposat a muntar-li un cristo. Accepta i entra al perfil del seu jo impostor. Descobreix a l’acte que el seu jo-no-jo virtual només té com a amic el seu jo-sí-jo i que al perfil no hi consta res més que un enllaç a un vídeo del YouTube. Clica el play. 0.01, tot negre, 0.02, 0.03, 0.04... apareix de cop una imatge: és ell, el seu clatell, la seva esquena... ell davant la pantalla de l’ordinador. El noi s’aixeca espantat de la cadira giratòria, observant amb nerviosisme esquizofrènic la paret sud de l’habitació: hi busca una càmera, on és el truc? un programa de televisió, segur, els amics, sí, la veïna, deu ser això. Procurant calmar-se torna a mirar la pantalla de reüll i s’hi troba de nou: el seu jo fora de la pantalla donant voltes com un ocell espantat dins una gàbia-LCD, simultàniament aquí ^allà, dins jo fora tu jo, que és com jo JO...aaaaaa!! Presa del pànic tanca la tapa del portàtil i corre cap a la porta com un nen espantat. Intenta obrir el pom i no pot, sembla que s’ha encallat. Ho prova repetidament, amb fúria, pega cops de puny amb força! Res, impossible, és tancat i barrat. Finalment, empès per una mena d’instint salvatge, corre a la finestra, la obre i, tancant els ulls, salta al buit. Abandó absolut i després silenci.

- Apagar el equipo? Sí.

Passa un minut i res. Passen vint-i-quatre hores i res. L’ordre còsmic no s’ha alterat. Els veïns del carrer tal que viuen a l’escala de l’individu qual no han trobat cap cadàver esclafat a la acera mentre passejaven el gos, l’oca o la iguana. Sota la finestra del 3r 1a el mateix asfalt, la mateixa bruta ciutat pulcrament tintada de pixats de gos. Passada una setmana, a l’oficina el troben a faltar: la feina s’acumula i ell no respon trucades ni correus electrònics. Preocupats el busquen al Facebook on només hi resta una impassible foto de perfil, lletja, com de primera comunió. Res més, res de res:

un link

i una foto.

i mentrestant la feina sense fer...