és:

és agafar el metro i passar-te de parada perquè tenies el cap donant voltes en una altra orbita. és escoltar aquella cançó que escoltes cada dia des de l’abril i pujar el volum en el moment subidón amb ganes de fotre un crit i arrancar a córrer. és lluir un escut-ulleres de sol i protegir-te d’aquest maleït compte enrere. és també somiar un avió del qual has perdut el rastre, tot i saber que ja no té sentit. és un volcà quan no pots més. és llegir “la gente solia confundir aquella timidez con arrogancia” i dir-te, en fi. és riure i també callar en sec i deixar que la mirada es perdi lluny: dispersió Ry Cooder i tu allà al mig, amb la calor que fa, com si fos el desert. és un blog projecció d’hores mortes i idees vagues, més fluix en matèria, més fort en forma. és ego: un link, pròtesis de l’ànima. és un culte ranci i absurd. és por.

és, afortunadament, primavera.