dilluns i punt

Resulta que un dia surts de la uni i amb el sol que fa penses ui no, ara el metro no, quin pal! i decideixes fer una aposta de risc i agafar el bicing. La bici que et toca té el manillar trencat però com veus que tira i que el seient no s’enfonsa no la canvies. Quan ja has passat tres carrers però, te n’adones que portes cinc minuts pedalejant estil centrifugat i que estàs a la marxa 3. No passa res, penses, ara la deixo i n’agafo una altra. El que no saps és que a vegades et lleves amb el ridícul estampat al front, però tranquil·la, ho descobreixes aviat, just quan el mocador nou se’t queda enganxat en el forat d’encaix bici-estació. Sí, et sents patètica. Intentes, absurdament, arrancar el tros de roba d’allà, sense èxit. L’escena la completes quan treus les tisoretes verdes d’anar al cole de l’estoig i retalles el mocador amb dignitat, més per ràbia de pensar en un futur usuari afortunat que en l’ integritat del mocador en qüestió. Feta la feina no tornes a agafar una bici i tampoc el metro: camines. Gran Via enllà amb l’orgull dolgut veus un vell amb “traju” que fuma negre i pensa. T’asseuries amb ell i li demanaries consells savis d’home galant que pren el sol. Però no ho fas. Tu mai fas res. Camines.