standby reset

"yes, there're two paths you can go by,
but in the long run,
there's still time to change the road you're on."
Led Zepellin - Stairway to heaven

Va sortir sense saber on anava, arrossegant una maleta de trenta quilos pel terra llustrós de la terminal B. Caminava més o menys a pas lleuger, procurant desxifrar les indicacions dels cartells informatius. De cop, però, es va aturar: portava més de cinc minuts accelerant el pas sense direcció definida i ni tan sols tenia clar que volgués sortir de l’aeroport. Es va quedar quieta i pensativa al mig del circular frenètic d’homes i dones en totes direccions, direccions escollides, obligades o bé consensuades. I ella allà palplantada com un estaquirot i amb cara d’imbècil. Va pensar en agafar un taxi i es va dirigir a la sortida, ara amb pas insegur i lent, molt lent.
Havent arribat a la parada va aturar-se: dubtava. Va mirar al cel: dos avions volaven amunt i marxaven en direccions oposades a lluir les seves gales pel sostre de tants i tants països. I dins d’aquestes càpsules voladores cent vides humanes amb un mateix destí i una mateixa ruta i al aterrar ¡puf! una gran diàspora de personetes que com ella mirarien al cel i potser, tandebò, contarien els minuts abans de prendre una decisió. I pensant això no se sentia tan sola.
Deu minuts més tard va pujar a un taxi. Tenia por de quedar-se sense paraules quan el taxista preguntés pel seu destí. Sorprenentment però, la resposta va sortir tota sola, per inèrcia: Carrer Fleming, 24-26. Acte seguit va mossegar-se el llavi amb força, esboçant una ganyota de penediment: no, ella no ho havia de tenir tant clar. Tanmateix el taxi ja havia arrencat. Tremolosa, mirava per la finestra, desdibuixant-se, com el paisatge que deixava enrere a cada centímetre recorregut. Pensava en avions i diàspores i separacions i destins i decisions i silencis i buits en l’espai i el temps, per què no? Per què no ser enlloc ni mai i ser per un moment un incís fora d’aquest devenir constant. Temps mort, Temps mort! I la carretera tan llarga, que no s’acabava mai. Vull parar ja. Aturis aquí. Disculpi però, no pot esperar-se a que... No No, ha de ser aquí, sisplau. El taxista, perplex, va dirigir-se a un dels marges de la carretera, i va aparcar prop d’una nau industrial. La noia va pagar, va baixar, va agafar la maleta de trenta quilos i va dir gràcies i adéu. Adéu.
De nou, la noia es trobava sola davant un fluir frenètic de cotxes amb direccions. Cotxes tripulats per persones amb futurs i mentrestant el temps, mort. Va mirar la maleta i no la va tocar. Girant cua va començar a caminar. Passats uns cinc minuts, va saltar el marge de la carretera i va sortir de la calçada. Va sortir sense saber on anava.