Fa un dia gris i camino pel carrer. De cop i volta sento una veu en off de procedència desconeguda, sembla una dona i diu: “El mataré”. Merda, penso, he de fugir, però una força invisible em reté al seu costat: sóc la seva ombra, he de protegir-lo. Merda! Merda! Tinc por… jo no hi tinc res a veure amb tot això! Sé que ens observa i entrem al metro. Aleshores torna a parlar: “El mataré i tu ho veuràs, el mataré de manera tràgica i dolorosa, amb una ballesta, serà sec i inesperat i tu ho veuràs”. “Per què? Per què ho fas això? Ni tan sols el conec i a tu tampoc, deixeu-me! No el matis”. I de cop la veig, apareix entre la multitud, du els cabells rapats i té els ulls blaus i petits, la miro i repeteixo: “No ho facis, sisplau, perdona’l, no, sisplau!”. Poc a poc sembla que accedeix a les meves súpliques… “l’odio” diu. I jo que a ell ni tan sols l’he vist, o potser sí... Desapareixen. Per fi puc marxar i ara sóc dalt d’un tren i plou i no sé on vaig i el noi del fons du un arc vermell que sobresurt de la motxilla.
a Laozi o l'Ozzy per insistir
2 comentarios:
M'encanta aquestes converses del bar que acaben convertint-se en entrades de blog. Sobre l'altre somni millor no escriguis res... :P
Marina Grifell, medium secreta al TMB.
Publicar un comentario