L'Olga

En Pol és un noi de vint-i-dos anys, estudia Ambientals a la UB i fa tres mesos que ha tallat amb l’Olga, que estudia Història de l’Art també a la UB, amb la qual sortia des de feia dos anys, quan un amic comú els va presentar en una nit d’estiu d’aquestes que se solen descriure com a “surrealistes”. Després d’aquella nit van succeir-se una trobada inesperada amb cafè inclòs, un cafè amb cita prèvia, un petó, uns quants petons, molts petons, una tarda llarga, una nit d’estiu amb concert al carrer, un polvo, més nits d’estiu, més cafès, més petons, més polvos, el setembre i patapam, la relació.
En Pol i l’Olga s’agradaven, s’estimaven, connectaven, reien i tot va ser aproximadament fantàstic durant un any i mig, moment a partir del qual la seva relació va agafar un matís estrany d’origen desconegut, un refredament inexplicable que dos anys després del seu inici va posar punt i final, o punt i seguit, o coma, o punts suspensius, a la relació.
Tot i que d’això ja en fa tres mesos, en Pol encara està confós i ara mateix fuma estirat al llit tractant de recordar la conversa que va desencadenar el desastre, exercici que dóna per impossible al adonar-se que només li venen a la memòria idees vagues i sense fonament. Així que abans de sucumbir a la melancolia truca al Sergi per anar a fer unes birres. Acaben al Xati com sempre, saluden al Pedro, demanen dues estrelles i comencen a parlar del Barça, que últimament està “que se sale”. Va passant l’estona sense que se n’adonin: les set, les set i mitja, les vuit... i aleshores, exactament a les vuit i cinc minuts, entra al bar una noia menuda, pèl-roja, amb els cabells força curts i texans color verd ampolla. S’acosta a la barra, seu, demana una cervesa i s’encén un cigarro. En Pol la mira, però no la coneix, pensa que es bufona i li comenta a mitja veu a en Sergi, que encara no l’ha vista perquè està assegut d’esquenes a ella, de manera que gira el cap dissimuladament per mirar-la i compartir o rebatre la opinió del seu amic. Aleshores, per sorpresa d’en Pol, en Sergi es gira completament i exclama: “Olga!”. La noia aixeca el cap i somriu, “Sergi tiu, no t’havia vist!”, i es posen a xerrar animadament. Per sort, en Sergi no oblida al seu amic a qui ara dona l’esquena i l’introdueix a la conversa tot presentant-li la seva amiga, amb qui es monitor del Cau: és diu Olga i casualment també estudia Ambientals, però no a la UB sinó a l’Autònoma.
El temps segueix passant i amb l’estona en Pol descobreix que apart de bufona l’Olga també és molt simpàtica. Llàstima que es digui com la seva ex, però aviat en Pol aconsegueix no pensar en ella i es concentra en una engrescada conversa amb la nova Olga. Ella cursa tercer, un curs menys que en Pol, i sembla molt interessada en comparar els apunts d’una de les seves assignatures amb els del Pol, donat que, pel que diu ell, el seu professor era una passada. Així que, com qui no vol la cosa s’acaben donant els mòbils i es proposen trucar-se en breu per fer un cafè i contrastar els esmentats apunts. Tot això davant el somriure murri d’en Sergi que ha vist enseguida com al seu amic se li posaven les orelles una mica vermelles, com sempre que coneix una noia que li agrada. A les dotze en Pol arriba a casa content. S’encén un cigarro, seu al sofà i pensa en un munt de noves expectatives i en el que aquestes suposen: la possibilitat de deixar enrere, per fi, el gran interrogant de la seva ruptura amb l’Olga.
L’endemà en Pol s’aixeca per anar a la uni. A classe pensa en l’Olga, però l’Olga ja no es la seva ex, sinó una possible no se sap què que no para de donar voltes dins del seu cap. A la tarda no pot més i li envia un missatge, en el qual hi escriu: “Ei guapa! Q et sembla qdar dma per fer un kfe a diamant? Ja em diras el q, un peto”. Ella triga molt a contestar, massa potser: les set, les vuit, les nou, les deu, les onze i per fi, a les dotze, sent el mòbil i llegeix a la bústia d’entrada: “Ei Pol quina sorpresa! no sperava q em diguesis res mes... pro val, ok. Qdm dma a les set, si va be. 1peto”. En Pol somriu com un idiota i pensa que, sigui el que sigui, segur que d’aquesta trobada en traurà alguna cosa interessant.

Som dimarts vint-i-sis de febrer, són les set menys un minut i estem a vuit graus. En Pol camina pel Carrer Astúries a pas lleuger, no vol fer tard. Arriba a la Plaça del Diamant a les set i dos minuts. Busca amb la mirada una noia menuda de cabells pèl rojos i curts, però no en veu cap, de manera que decideix esperar assegut en un dels bancs de granit de la plaça. Està una mica nerviós i fuma ràpid. De cop, nota dues mans fredes que li tapen els ulls, somriu, les agafa, les aparta amb cura, es gira i... no entén res.
És l’Olga. Però no és pèl roja ni té els cabells curts, sinó que du un barret vermell de llana per sota del qual sobresurten un munt de cabells castanys i llargs. Ella el mira amb els seus ulls negres de nina i amb un somriure que... que no el pot explicar, perquè segueix sense entendre res. “Què fas aquí?” diu en Pol. “Com que què hi faig? Ets tu que em vas dir de quedar!”. En Pol ja ho ha entès i massa de cop, perquè s’ha quedat pàl•lid. A l'agenda del seu mòbil hi consten dues Olgues, sense distingir... i sí, evidentment, s’ha equivocat d’Olga. La mira uns segons i pensa que no pot explicar-li la veritat, perquè ara que la té davant i veu aquest somriure i aquesta mirada dolça no vol fer-la enfadar. “Ah, clar... perdona Olga, a vegades dic coses sense sentit”.
Ara l’Olga i en Pol seuen en una taula del Bar Diamant i, per sort, ella no ha demanat cap per què. Xerren una mica de tot amb sorprenent normalitat, com si res no hagués passat. De totes maneres, com és previsible, acaben parlant d’ells i de com va acabar tot: de la darrera conversa, dels malentesos, de com els dos van passar-ho fatal. I riuen i callen, es miren durant deu segons llargs i, com tots us estareu imaginant, es fan un petó.

Fos a negre i fi.

marina grifell