Posem que és una nit de desembre o gener...d’hivern en qualsevol cas. Estic asseguda a fora al pati però comença a fer fred, així que penso que ja va sent hora d’entrar dins Em disposo a moure’m però aleshores, de cop, una mena de força invisible em reté i l’acte simple d’aixecar-se i entrar per la porta queda eclipsat per un nou element dins el meu estret paràmetre de possibilitat d’acció: la finestra. Com un verí dolç s’escola en el meu subconscient la estúpida idea de transcendir els dictàmens de la lògica i convertir el que fins ara havia estat concebut com un acte mecànic en una mena de, diguem-ne happening artístic. Presa aquesta gran decisió m’acosto a la finestra tot avaluant els factors de risc i sorprenentment, cap em sembla suficientment accentuat com per fer-me abandonar la meva genial iniciativa. Així que amb gran decisió m’escolo per l’espai estret d’un dels batents de l’obertura (l’altre està tancat) i tant bon punt comprovo que puc passar-hi sense massa dificultat ja començo a notar en mi la plena satisfacció de l’èxit. Acte seguit em deixo anar en un salt majestuós cap a l’interior del recinte, tot assaborint el poder creatiu del moment, que sigui dit de pas, no dura ni un segon, perquè en qüestió de mil·lèsimes impacto estrepitosament contra el terra completant l’aterratge amb una relliscada i un cop al cap. Tot i que m’aixeco amb força rapidesa i que, per sort, no m’he trencat res, puc percebre ja el regust amarg del fracàs. El ridícul en el que ha culminat la meva salvatge temptativa contrasta ara amb l'alta dignitat dels qui entren per la porta amb la roba ben posada i sense blaus al cos. Miro la finestra traïdora amb tristesa i amb ràbia i sento tant profundament el fracàs de la meva fantasia en pro de la realitat que gairebé em poso a plorar i xisclar, però per sort encara conservo cert sentit pràctic i opto per posar-me uns gels al cap. Em dic a mi mateixa que encara em queden molts nyanyos que patir, però que algun dia me’n sortiré i entraré amb tota dignitat per la finestra. Potser per la teva fins i tot. Ho sé.
marina grifell
(qualsevol evocació a fets reals és pura coinscidència)
4 comentarios:
ostres, he vist molt clar que l'evocació dels fets reals podría no ser tan pura coincidència... i m'ha fet molta gràcia
jajajajaja
Què bò XD
Pitjor és llevar-se també impulsada per un incontenible rampell artístic,cal dir que molt cutre, que em va portar a ballar Can-can sense tenir en compte les lleis de la física. Duia un camiso de tub, i l'impuls d'una cama va fer que el camiso m'aixequés l'altre. No només em vaig pegar un ostiot de flipar, sino que a més em vaig quedar sola a terra meditant mentre el dolor em recordava la meva estupidesa. No hi havia conclusió óptima pel moment. Feia mal. era tonta i exageradament ridícula, i a més sense testimonis, que crec que de vegades és pitjor.
Què bò XD
Pitjor és llevar-se també impulsada per un incontenible rampell artístic,cal dir que molt cutre, que em va portar a ballar Can-can sense tenir en compte les lleis de la física. Duia un camiso de tub, i l'impuls d'una cama va fer que el camiso m'aixequés l'altre. No només em vaig pegar un ostiot de flipar, sino que a més em vaig quedar sola a terra meditant mentre el dolor em recordava la meva estupidesa. No hi havia conclusió óptima pel moment. Feia mal. era tonta i exageradament ridícula, i a més sense testimonis, que crec que de vegades és pitjor.
Publicar un comentario