Vilhelm Hammershoi
A l’hospital hi hem entrat sense adonar-nos-en, en grup, tot xerrant animadament. Deixem els regals en un racó, per si algú d’allà els vol, i segum tot girant la primera cantonada: maternitat. A banda i banda portes tancades, menys una d’ entreoberta des de la que s’intueix la penombra, siluetes de dona i bressols. A mesura que avancem(jo avanço, i els altres?) apareixen més portes obertes. A dins poca llum i més siluetes doblegades i arronsades. Silenci. I els bressols? El corredor de maternitat s’acaba i arribo a una sala de lliteres. Llums de neó, cossos nus i blancs estirats, estovats, atònits. Un ventilador dóna voltes al sostre, tothom sembla tenir calor. Jo no. La sala és gran però el pas es fa estret i cada cop són més els llits i matalassos que s’interposen al passadís central i m’obliguen a fer equilibrismes. L’escena és caòtica i manierista. De cop un cos molt blanc i rosat a les comissures apareix just al mig, abatut i malalt. No sembla humà. I al costat la dona, grassa i nua, em mira i no diu res. Ningú diu res i ja veig la porta, la llum del dia i me’n vaig. Allí estan els altres i molts més. Sembla festa major i anem al bar que és al carrer. Ens hem trobat i ara riem. Què fem?
marina grifell perea
A l’hospital hi hem entrat sense adonar-nos-en, en grup, tot xerrant animadament. Deixem els regals en un racó, per si algú d’allà els vol, i segum tot girant la primera cantonada: maternitat. A banda i banda portes tancades, menys una d’ entreoberta des de la que s’intueix la penombra, siluetes de dona i bressols. A mesura que avancem(jo avanço, i els altres?) apareixen més portes obertes. A dins poca llum i més siluetes doblegades i arronsades. Silenci. I els bressols? El corredor de maternitat s’acaba i arribo a una sala de lliteres. Llums de neó, cossos nus i blancs estirats, estovats, atònits. Un ventilador dóna voltes al sostre, tothom sembla tenir calor. Jo no. La sala és gran però el pas es fa estret i cada cop són més els llits i matalassos que s’interposen al passadís central i m’obliguen a fer equilibrismes. L’escena és caòtica i manierista. De cop un cos molt blanc i rosat a les comissures apareix just al mig, abatut i malalt. No sembla humà. I al costat la dona, grassa i nua, em mira i no diu res. Ningú diu res i ja veig la porta, la llum del dia i me’n vaig. Allí estan els altres i molts més. Sembla festa major i anem al bar que és al carrer. Ens hem trobat i ara riem. Què fem?
marina grifell perea
1 comentario:
massa Jarmusch...
m'agrada el concepte "equilibrismes"
jo segueixo seguint es teu blog.
Publicar un comentario