Quantes vegades m’he repetit que a la vida no s’ha de ser espectador de l’obra que uns altres interpreten, que la vida és per saltar a l’escenari, actuar, prendre partit. Pensava que per fi ho havia aprés... però no, segueixo aquí, amb el cul encastat a la butaca, irritada, incòmoda amb la meva pròpia covardia. Observo muda un espectacle que no em resulta tan llunyà, de fet potser en formo part, però això ningú ho sap, i mentrestant ric o ploro per una vida que no sé si es meva. Em mossego els llavis i m’empasso un glop de paraules que mai formaran part del guió. Nervis. Busco algú que m’ajudi a pujar, però la sala sembla estar buida, tots són dalt l’escenari, o potser, esperen com jo en una altra sala. Tinc por de que allà on ara hi ha una tarima hi aparegui una pantalla, que del teatre se’n faci una pel·lícula on no podré entrar mai. M’aixeco: “mireu-me sóc aquí baix! Em sentiu?”. Ningú respon i tinc fred, perquè hi ha una finestra que resta sempre oberta, però està massa amunt i ningú la pot tancar. No és tristesa, és frustració el que sento des d’aquí baix, com un mar que llepa la sorra una vegada i una altra, sempre amb aquell regust aspre de matinada, de fredor. Però ja en tinc prou, aquest cop sí, prometo que reuniré el valor suficient per pujar a l’escenari i aleshores cridaré! I el crit serà tan gran que tothom quedarà sord i per fi vomitaré les paraules empassades, que es fondran en un eco que ressonarà per sempre entre quatre parets, com aquelles escenes que tants cops he vist i que mai no han existit de debò...
marina grifell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario