Aquell que s'apassiona també és, en algun sentit, artista. Però la seva creació és diferent: crea maneres de mirar, de concebre, d'entendre i d'estimar quelcom. Langlois fou el pare de la Cinémathèque francesa i el guru de moltes generacions de cinèfils i cineastes, perquè va saber transmetre l'amor i l'essència del cinema a través de tots els seus esforços per a conservar el llegat del nou art, del setè art.
Aquest és el regust de boca que queda després de veure l'extens reportatge de Jaques Richard, juntament amb una inquietud que et remou i fa ballar un munt de preguntes pel cap. Existeixen encara les vides poètiques? Les vides d’entrega absoluta a una passió, a un fer per amor a l’art? I la lluita per les causes perdudes, que no tenen cabuda en l’àmbit administratiu, perquè la seva essència és anàrquica, poesia pura? Les mirades retrospectives a la trajectòria de grans homes tendeixen a ser idealitzadores, de totes maneres no es pot negar l’existència d’un altre estat de les coses més enllà de la pragmàtica i la mediocritat de tots aquells que s’hi obstinen. Han existit (i existeixen?) vides que valen pel seu ser idealista, per la seva irracionalitat i la seva dedicació absoluta per amor a l’art. I no es fins que aquestes vides expiren, fins que aquests subjectes subversius han mort i ha desaparegut el factor risc de la seva conducta anàrquica i independent, que l’Estat s’interessa per les seves obres per apropiar-se-les, reestructurar-les i enorgullir-se’n com a patrimoni nacional.
Així, més o menys, fou la vida d’Henri Langlois, o almenys aquesta fou la meva impressió. Per alguns, la història d’un boig fetichista, deixat, brut i desorganitzat; per d’altres un home que va saber estimar el cinema i transmetre aquest amor a d’altres, un personatge extravagant i únic que sabia com despertar mirades i il·lusions, perquè el seu univers era el de la llanterna màgica, no el del món financer.
Aquest és el regust de boca que queda després de veure l'extens reportatge de Jaques Richard, juntament amb una inquietud que et remou i fa ballar un munt de preguntes pel cap. Existeixen encara les vides poètiques? Les vides d’entrega absoluta a una passió, a un fer per amor a l’art? I la lluita per les causes perdudes, que no tenen cabuda en l’àmbit administratiu, perquè la seva essència és anàrquica, poesia pura? Les mirades retrospectives a la trajectòria de grans homes tendeixen a ser idealitzadores, de totes maneres no es pot negar l’existència d’un altre estat de les coses més enllà de la pragmàtica i la mediocritat de tots aquells que s’hi obstinen. Han existit (i existeixen?) vides que valen pel seu ser idealista, per la seva irracionalitat i la seva dedicació absoluta per amor a l’art. I no es fins que aquestes vides expiren, fins que aquests subjectes subversius han mort i ha desaparegut el factor risc de la seva conducta anàrquica i independent, que l’Estat s’interessa per les seves obres per apropiar-se-les, reestructurar-les i enorgullir-se’n com a patrimoni nacional.Així, més o menys, fou la vida d’Henri Langlois, o almenys aquesta fou la meva impressió. Per alguns, la història d’un boig fetichista, deixat, brut i desorganitzat; per d’altres un home que va saber estimar el cinema i transmetre aquest amor a d’altres, un personatge extravagant i únic que sabia com despertar mirades i il·lusions, perquè el seu univers era el de la llanterna màgica, no el del món financer.
marina grifell.
sobre el reportatge de Jacques Richard projectat dins el cicle XCÈNTRIC del CCCB
1 comentario:
jijij
Algun dia et dedicaràs a ser agenda cultural professionalment. I un dia, també, obligaré als humanistes a mirar 'Jamón, Jamón' tots junts i, potser, prenent apunts.
Publicar un comentario