tal dia farà un any...

Buscava avui a l'arxiu del blog una entrada que vaig escriure ja fa temps sota el títol "Diguem-ne manifest". Per sorpresa meva, he descobert que això va ser, precisament, el 20 de maig del 2010. Allà hi deia:

Ni cosmovisions, ni manifestos, ni revolucions, ni postguerres, ni avantguardes, ni woodstocks, ni movidas, ni beat generations, ni generations X, ni generations Z, ni K, ni Q, ni J... Ens desacrediten per totes bandes i després som nosaltres els que anem de! Vosaltres que no heu viscut, vosaltres que no heu vist, vosaltres que no sabeu, vosaltres colla de desagraïts que mai res de res. Doncs sí NOSALTRES, definibles única i exclusivament per la via negativa, nosaltres que som tot el que no som perquè ho van ser els altres; nosaltres, els antiromàntics del consum fàcil; generació Google, Facebook, Spotify; generació fast food; generació araiaquí; multilingües, multicultis, multitot, però individualistes, egoistes, culpables i llibertins. Som els fills dels que han tocat sostre i ara cauen en picat. Adéu al somni... i ara què? què hem de fer? Si ens sobren responsabilitats però ens falta la confiança.

M'alegra poder dir que, un any més tard, les coses han començat a canviar. Sembla que per fi hem près consciència i, no només això, sinó que hem estat prou valents per sortir al carrer i cridar fort. La història ens ha ensenyat a deslegitimar les accions de protesta i a esgrimir tota mena d'arguments escèptics que ens permetessin quedar-nos a casa aixecant la cella amb la consciència tranquil·la. Però ja n'hi ha prou. Amb això no vull dir que haguem de deixar de ser crítics i sumar-nos a les iniciatives ciutadanes a cegues. Al contrari, el que convé ara és participar i parlar, arriscar-nos a dir la nostra. Ja n'hi ha prou de deixar passar trens perquè no sabem on ens han de portar. Si creiem en la democràcia el primer pas és manifestar-nos i no deixar que siguin altres els que decideixin per nosaltres. I tant imprescindible és manifestar-se com aprendre a escoltar, considerar aquelles opinions que divergeixen de les nostres i dialogar-hi. Les paraules només seran útils si persistim, si no ens rendim i si sabem tenir paciència, perquè els canvis, si es fan bé, requereixen esforç i temps. Tots som responsables del nostre futur. On s'acaba el silenci comença el canvi. Et quedes a casa o tens quelcom a dir?