fractura

foto: split house, Gordon Matta-Clark

de dalt de tot d’un cim d’inconseqüències, caure en picat. tornar d’un viatge a llocs que mai van existir. a peu. travessar deserts inventats, paratges de fum. conversar sense esma amb aquells que habiten el revers dels miralls, buscant respostes a preguntes que no tenen sentit. callar a temps i salvar-se, fugir d’un bombardeig d’axiomes, premises i condicions. slalom pel llom de les millors ficcions. imbècil. – què faré jo ara? – tens una esquerda al pit que ja t’arriba a la cuixa, ho veus? deixaré anar les visceres i em cosiré de nou, pensa, i ningú sap que el desert és a dins, que abans allà era un regne de possibles i ara res. ara merda i misèria i por de dir a la cara hi tinc dos ulls. sí, ja ho sé, fa mal admetre que el camí és compartit. que som molts, potser masses, els que fugim de fugir, els que ens quedem quiets, astorats, inherts. i la casa se’ns trenca i ja no ens queda res.