i ara què?

un dia un tros de paper posa punt i final al modus vivendi dels últims 20 anys de la teva vida i penses "MERDA" i t'adones amb tristesa que ja s'ha acabat el paradís piruleta on tot era temptador, tot fàcil, tot possible. Poc a poc deixes de pensar en allò que et fascinava i comences a pensar en tot el que HAURIES de fer i tot el que HAURIES d'haver fet i et dius "merda, l'he cagat". Vols trobar la punta del cabdell, començar a estirar, saber per on començar, però et trobes en mig d'un embolic de fils que no porten enlloc. Idees fugaces, voluntats troncades, matins perduts, diumenges buits i el TOT MALAMENT, TOT FATAL, com una llosa, allà, recordant-te que més valdria marxar ben lluny. No és pessimisme, no és tristesa, és desconcert, és caos, és com i on i per què i amb qui. I creus que tothom ho té clar menys tu, que els altres són el que volen ser, que són on toca i que tu res, que tu t'ho mires, deixant escapar trens perquè no saps on vols anar.

ESQUERDA

 

Flotar damunt l’abisme, gest misericordiós d’una perversa Llei de la Gravetat.  Mirar avall amb esperança, potser no moriré. Estirar els braços al cel, prendre glopades d’aire, pestanyejar, viure, confirmar la vida. Ballar en la corda fluixa, avançar a passets de pardal, apunt d’estirar les ales si cal. Fràgil estabilitat de la incertesa, de la por, del dubte i la ràbia. Necessitat urgent de coixí on caure. Cames noves, ulls nous, pell nova, món nou. Dins l’abisme, la foscor com una gola. Estirar els braços al cel. Pluja de la discòrdia que et mulla els cabells i et xopa les idees. Ventada de fum que t’atordeix. Silenci o crits.

Damunt la tercera roca del baixant una flor groga. Et confirma, t’observa, i tot torna a tenir sentit. 

No cauràs.

subversió del mite o per què cal matar dracs

un mite (o una llegenda) és un relat atemporal que exposa a través del símbol i la metàfora un aspecte complex de la condició humana.

en un dia com avui, en el que tots vanagloriem la figura d’un matador de dracs, potser caldria preguntar-se perquè bramen les feres que els "herois" fan callar.

en homenatge a Ovidi Montllor, una fera de les de veritat.

"cosas que hacen crack"

Estic cansada. Cansada d’indignar-me. Cansada de llegir els diaris com si fossin un catàleg de formes d’abús de poder. Cansada de transnacional explota recursos naturals, de empresa subcontractada viola els drets dels treballadors, de banc subvenciona campanyes armamentístiques, de govern s’inventa guerra per tenir petroli, de país amb transició democràtica exemplar es nega a destapar culpables, de polític corrupte es lucra a costa de diners públics. etc. etc. etc. Cansada, en definitiva, del que tots sabem en més o menys mesura. Cansada d’un pessimisme col·lectivitzat que ens enfonsa en la misèria. Cansada, més que de qualsevol altra cosa, del no es pot, del ja veurem, del quin remei, del què hi farem. Cansada de claudicar davant el més pervers dels llocs comuns: no ho podràs canviar.

Doncs jo dic que prou, que s’ha acabat. Que la mentida més gran que ens puguin fer creure és que no s’hi pot fer res, mentida que ens adorm en el tranquil·litzador estat del NO.  Jo dic que hi ha alternatives més enllà de la simple indignació i la protesta, i que ja n’hi ha prou de repetir-nos els mals. Ja n’hi ha prou d’aquesta hipocondria crònica de la societat de consum, que sempre plora i mai actúa. Som humans, contradictoris i dèbils, però no poder-ho fer tot, no vol dir no poder-hi fer res. Existeixen formes de burlar el sistema i defensar els drets humans i els béns naturals: canviar-se a la banca ètica, apostar pel comerç just, fomentar formes d'organització cooperatives, estalviar energia, reconsiderar necessitats, reduïr el consum, optar per l'autogestió i etc. etc. etc.
Si ens rendim en aquesta lluita, tenim els dies comptats.

el rapte d'Europa

Llibertat guiant al poble (versió freestyle)

They Shoot Music, la Blogothèque vienesa

La moda Blogothèque ho peta. Això dels concerts per emportar, ubicats en espais inhòspits, insòlits, imprevisibles i bla bla bla és moda des de fa temps, però avui m'ha fet gràcia descobrir el que vindria a ser la seva versió vienesa (i bastant més cutre, per cert). La web es diu They Shoot Music i, tot i que la qualitat dels videos deixa bastant que desitjar, són divertits de veure perquè tots estan gravats a Viena, ciutat que provisionalment m'acull i m'estima amb la seva fredor imperial. És entretingut d'anar mirant i buscar els pocs racons coneguts i trepitjats!

De moment, he trobat un video dels Pains a l'estació de Praterstern, al costat de casa com aquell qui diu!