un dia un tros de paper posa punt i final al modus
vivendi dels últims 20 anys de la teva vida i
penses "MERDA" i t'adones amb tristesa que ja s'ha acabat el paradís
piruleta on tot era temptador, tot fàcil, tot possible. Poc a poc deixes de
pensar en allò que et fascinava i comences a pensar en tot el que HAURIES de fer i tot el que HAURIES d'haver fet i et dius "merda, l'he
cagat". Vols trobar la punta del cabdell, començar a estirar, saber per on
començar, però et trobes en mig d'un embolic de fils que no porten enlloc. Idees fugaces, voluntats
troncades, matins perduts, diumenges buits i el TOT MALAMENT, TOT FATAL, com
una llosa, allà, recordant-te que més valdria marxar ben lluny. No és pessimisme, no és
tristesa, és desconcert, és caos, és com i on i per què i amb qui. I creus que
tothom ho té clar menys tu, que els altres són el que volen ser, que són on
toca i que tu res, que tu t'ho mires, deixant escapar trens perquè no saps on vols
anar.
1 comentario:
que va, marina, els altres tampoc no en tenim ni idea. tothom dissimula! ;)
Publicar un comentario