ídem

Quan baixa les escales al matí, respira l’olor de detergent que desprenen les primeres hores del dia i recorda vagament els detalls d’alguns projectes nocturns que no ha escrit. Al metro la lectura s’empassa minuts i estacions i la fa presonera d’un solipsisme estrany, borrós i tèrbol. Arriba sempre tard perquè s’adorm en un laberint de miralls i desperta de cop dins una corrent d’horaris que marquen les seves constants vitals. La vida l’ha feta una mica més gris. Té un esperit opac i trist i la respiració congestionada per l’embaf d’un desinfectant emocional que pren amb el cafè del matí.  Al vespre, quan torna a casa, les hores passades vomiten el pes d’uns silencis arrossegats i lents que la van allunyant del món amb una subtilesa letal. La condemna definitiva estableix les bases per a un duel Jo-món que tindrà lloc a mil quilòmetres de distància, quan ja no quedi ningú, quan des de la torre de les esperances i els records, les ferides imaginàries segueixin supurant literatures i altres ficcions. Quan ja és fosc mira de passada la finestra i s’enganxa l’ull dret al no res. Plora amb l’esquerre i es perd en els llençols, buscant refugi en els últims minuts de descens abans de desaparèixer. Aleshores s’apaga i no dorm.